Més enllà del cel arc iris

Capítol 1: El primer dia

- Hòstia, nena, com has crescut no aquest estiu? Quant de temps sense veure'ns!

- Normal, venint de vacances d'estiu! Ah, i per cert, no he crescut, simplement el món s'ha fet petit. Joder, tercer de BUP, ja; i pensar que ens vam conèixer fa cinc anys... Com passa el temps de ràpid...

- Au va, vinga que ja sembles una iaieta! Ei ties, qui és aquell guapot?

- Ni idea. No fotis que ja li has fet un bon repàs?

- Ésclar, i com ha de ser!

Eren dies difícils per a mi. Un divorci, una nova ciutat, gent nova per conèixer... Això però, no podia fer ballar la meva organitzada agenda, que deia que a les dotze havia de ser a la presentació de l'escola.

- Hola! Ets nou, oi? Com et dius?

Vaig sentir aquesta veu dolça i suau a la meva esquena. En girar-me, em vaig trobar un grup de tres noies i un noi, que esperaven amb expectació la meva resposta.

- Em dic Xavi, i sí, m'acabo de traslladar aquí.

- Hola Xavi, encantat, em dic Oriol, si vols podem quedar a fer una copeta, no? - El noi tenia una veu força greu. Era alt, ros i amb la pell blanca com la llet. Portava una camisa de quadres descordada i uns pantalons arrapats a les seves estretes cames, que les perfilava d'allò més.- Ai nen, que ens hem de conèixer.

- Oriol, per favor, que me l'espantaràs! No li facis cas, que és d'aquells d'excitació ràpida. Em dic Aurora. Elles són la Sança i l'Àfrica, es nota que estan fetes l'una per l'altra, amb aquests noms tan raros...

Era gent realment estranya, però tenia bones vibracions. A l'altre institut tot això no era pas així. Allà, tothom s'ignorava i intentava passar desapercebut, per no ficar-se en embolics majors.

- O sigui, vosaltres dues sou parella?

- Des de fa tres anys ja.

- Ets maricón? Es que quan t'he vist se m'ha disparat el radar directament. -Va dir-ho sense escrúpols, amb una mirada fixa als meus ulls negres. Aquesta pregunta em va deixar totalment descol·locat. Aquest fet era un dels quals va provocar el meu canvi d'institut abans d'acabar el batxillerat. Anys enrere, la homofòbia  era pràcticament el meu pa de cada dia: rebre amenaces o insults a diari, de tant en tant alguna petita agressió... Fets que no es podien tolerar, però que els professors i director del centre deixaven passar com "un joc d'adolescents". Suposo que la meva cara llavors, devia ser per emmarcar.- Si no ho vols dir o no ho ets no passa res, a mi també em va costar acceptar-ho, però creu-me, aquí tothom es molt obert; i es nota molt, sobretot venint d'un poble com véns tu.

- De moment encara no et puc respondre a aquesta pregunta, però potser més endavant ja sí.

No podia arribar a un nou lloc i despullar-me. Com a mínim aquesta no era la meva manera de fer les coses, per molt bona gent que fossin.

- Com vulguis... Això sí, si ho necessites, ja saps on trobar-me i quedem per fer una copeta.

Collons... Quin tio més directe...

- Bueno, bueno, nois, el batxillerat està molt bé per lligar, però crec que estaria bé que entréssim a classe ja, no? Que al final ens tancaran la porta als nassos!

Encara sort que la Sança va agafar la situació per les banyes i me'n vaig poder desfer d'aquella entrevista amistosa que estava a punt de desembocar en alguna cosa més.

No sabia com sortiria tota aquesta aventura, però de moment era la que em tocava afrontar.