Realment, després d'haver parlat amb ell m'havia tret un pes de sobre, i per fi, m'havia pogut desfer el nus al pit que em lligava tensament des del primer dia que vaig arribar.
Sortir de l'armari en un institut no és fàcil; tot i que penso que possiblement hauria de ser una cosa totalment normal de la qual no "s'hauria de sortir", ja que les coses flueixen soles. Aquesta lliçó me l'havia ensenyat el meu ex que havia marxat cap a Turquia; "deixa que tot flueixi" acostumava a dir. I sí, la veritat és que fluïa, oi tant si fluïa...
Sovint creia que donava més importància de la que el tema es mereixia, però és que hi havia moments en els quals em tocava els collons, i molt. Segle XX? Perdona, però no. Ja no me la crec pas aquesta excusa:
"no sé perquè et victimitzes tant, som ja a finals del segle XX, segur que a partir del segle XXI, la gent ja no s'haurà de sentir així per ser homosexual"
Últimament la televisió i ràdio se n'havien fet ressò per primer cop de les agressions al Col·lectiu a l'últim any. Setanta-set n'eren els que havien perdut la vida. Setanta-set. Es contava que al voltant d'un vuitanta-cinc percent dels morts s'havien suïcidat, i l'altre quinze per cent restant havia sigut assassinat; sí, assassinat. Els mitjans de comunicació sempre deien "mor una noia..." o també, "noi mort trobat a...", quan tothom sabia que no era cert. No havien mort; havien sigut assassinats. Quan confons els dos conceptes, o bé vols que es confonguin és que realment passa alguna cosa. Es volen invisibilitzar les víctimes? És que potser es vol protegir el culpable? O potser són totes dues coses? No ho tolerava. Quan llegia o escoltava una notícia així se'm ficaven els pèls de punta. I si algun dia em passa a mi? Pensava. Tot i que cada cop que ho deia a algú em sentia més i més lliure, em sentia més insegur a la vegada. I si algun dia algú em traicionava i ho utilitzava en la meva contra? Com me'n sortiria, llavors? No ho sé. Pensar en coses així em feia perdre la poca fe que tenia fins ara en la humanitat.
Potser m'equivocava. Potser no. El que sí que sabia és que volia lluitar. Volia lluitar fins el final, per ser lliure definitivament; per no amagar-me, però amb prudència; pels meus drets com a ciutadà; i per tots aquells qui no ho havien aconseguit, i s'havien rendit. Volia lluitar. I molt.
BẠN ĐANG ĐỌC
Més enllà del cel arc iris
Lãng mạnLa novel·la "Més enllà del cel arc iris" ens narra la història d'en Xavi, un dels protagonistes de "Sexe a l'institut". Aquest és un relat que segur que no deixarà a ningú indiferent, un relat ple de lliçons morals i situacions complicades, de les q...
