Més enllà del cel arc iris

Capítol 20: Lli taronja

Ja havien passat dos dies.
L'escola havia declarat un període de dol, així que no vam haver d'anar a classe durant uns quants dies.
Quan les noies ho van saber es van enfonsar, encara més que jo.
Aquella nit que vaig passar al seu costat, vaig estar reflexionant. L'hauria d'haver ajudat, fer-li costat i estar amb ell tots els dies? És que potser no era el que esperava jo d'ell? El volia per a mi per coses que jo no li vaig poder oferir. Ara ja, però, no hi podia fer res.
Durant aquests tres dies el van enterrar, i assistir al seu adéu va ser dur. Va assistir molta gent; coneguts, familiars, amics, professors... També hi era ell, el Joan. Vaig poder parlar amb ell una petita estona. Em va dir que en última instància va demanar als quatre nois que deixessin d'assetjar l'Oriol, que ell inclús creia que ja era passar-se.
Com a mínim vaig poder tenir la seves últimes paraules, la seva última confessió. "Jo no els he matat". La situació en la que es trobava, el judici, la presó... Entre tots el vam acabar matant.
Quan gairebé tothom ja havia marxat, vaig deixar un ram de flors de lli taronges sobre la tomba. El nostre amor juvenil perduraria, cremaria per sempre.
Oriol, siguis on siguis, un dia ens trobarem, jugarem amb la neu i escoltarem Iron Maiden tots dos plegats. Espera'm si us plau, més enllà del cel arc iris.