Més enllà del cel arc iris

Capítol 13: Justícia

Ara ja sabia de què anava tot el tema, ja estava assaventat de tot fins l'actualitat. Només quedava un dia pel judici, en el qual l'Oriol s'hi havia de presentar si no és que volia perdre l'oportunitat de poder descansar en pau; ja que totes les opcions eren favorables. Segons m'havia pogut dir l'Aurora, avui era el dia que es trobaven ell i el seu advocat, l'encarregat de defensar-lo davant les possibles acusacions del Joan. Perquè sí, el Joan també hi seria. No sabia pas com podia arribar a ser aquest encontre. Difícil? Irritant? Despreciable? Feixuc? Segurament tots els mals adjectius que existien servien per descriure la terrible situació. M'imaginava per una banda el Joan assegut a l'última filera de cadires de la sala, escoltant detalladament les declaracions del seu ex-nòvio, l'Oriol, intentant-se defensar de la millor manera davant les insistents preguntes del jutge.
També m'havia estat informant en l'àmbit judicial aquests dies. Es veu que un jutge d'instrucció ja pot acatar una sentència, sense que hagi de passar per cap més judici ni jutjat d'alguna ciutat més important. Simplement deia el que creia convenient segons les proves aportades i dictava el veredicte; que s'havia de complir al peu de la lletra.
Sovint, el que deia el jutge no concordava amb la realitat; és allò que se'n diu "justícia". Justícia per uns, però injustícia per d'altres. Un concepte molt subjectiu que apareix a les nostres vides tots els dies de l'any, en cada petit moment. Què era justícia? El criteri d'una persona podia afectar la resta de la societat involucrada, gent aliena a la situació, o inclús el món sencer. Quina culpa en tenien? Possiblement cap, però era el que anomenaven justícia. La glòria d'uns i la misèria dels altres; tot estava condicionat per la justícia. Des d'un pare renyant el seu fill, fins un atemptat; només justícia per uns. 

Ja érem 14 de novembre, plena tardor. Només quedava mes i escatx pel Nadal. Es veu que en aquesta ciutat acostumava a nevar sovint; així que tenia en ment preparar alguna escapada amb l'Oriol, la Sança, l'Àfrica i l'Aurora per fer guerres de neu, llençar-nos amb trineu, fer el tonto... Seria un dels millors Nadals de la meva vida!
Només quedava un dia pel judici, sí; però un dia força intens.
Per començar, vaig voler quedar amb la Sança i l'Àfrica, per conèixer-les millor com a persones i com a amigues meves.
Al sortir d'escola, vam anar al bar que es trobava a prop de l'institut, on recordo com el primer dia, vaig marxar corrent després de discutir amb l'Oriol. Ens vam asseure en una taula quadrada metàl·lica, que tenia quatre cadires al voltant, també d'un material metal·lífer. El cambrer va venir a atendre'ns ràpidament. Jo em vaig demanar una Desperados, la Sança una Estrella i l'Àfrica una Heineken; tots tres demanant cervesa, però cadascú amb el seu toc personal.
- I... Xavi, tu què, com vas de tios?
- Sança, per favor a mi parlar de tios em fot malalta. O sigui, em costa molt suportar-los...
- Calla, Àfrica, parlo amb ell, no amb tu.-  li va llançar una mirada desafiant i provocativa.
- Bueno, doncs mira no ho sé, vaig tirant...
- Ara estàs amb algú?
- Què passa, ara em vols deixar per ell, per favor...
- Tia, calla ja collons. Com vols que et deixi per aquesta mosqueta morta?
Es van fer una vergonyosa mirada i van fer-se un curt petó.
- Quan vulgueu que us ho expliqui m'ho dieu, eh.
- Sí, sí, explica.
- Bé, doncs la veritat és que només he tingut un nòvio.
- I encara el tens?
- No, va haver de marxar a Turquia.
Llavors va ser quan l'Àfrica em va mirar entre estranyada i confusa.
- Només has tingut un nòvio i aquest ha marxat cap a Turquia?
- Sí.
- I l'Oriol? No t'has liat amb ell?
- Bé, liat el que es diu liat no, però si que hem tingut alguna coseta.
- De veritat?- la Sança, que jo pensava que se n'enterava sempre de tot resulta que no ho sabia.- Hòstia, sabia que t'havia ficat en el punt de mira, però el que no sabia és que ja havia disparat... I tu Àfrica com ho saps? O sigui, no m'ho havies dit?
- És que Sança, has de comprendre que jo tinc molts contactes, i tu... Bé, podríem dir que no tants.
Bonica manera de dir que no tenia gaires amics més.
- Però Xavi, tu creus que podeu arribar a tenir una relació? Vull dir, tu l'estimes com a parella?
- Jo crec que sí que podríem arribar a tenir alguna cosa. Potser no com a parella per a tota la vida, però ni que sigui per un temps m'agradaria; sempre i quan no perdem l'amistat que ens uneix.
- T'han dit mai que ets molt romàntic? Jo crec que si tots dos fóssim heterosexuals, m'agradaria arribar a tenir algun rollo amb tu.
- Sí, m'ho han dit vàries persones...
- No sé vosaltres, però jo aquí no he vingut a parlar de tios. Així que què us sembla si anem de farra?
L'Àfrica, com sempre, intentant treure les coses positives de cadascú, fos quina fos la tesitura. No estava per masses festes, però si bé és cert que des que vaig arribar no havia anat de festa amb ningú; així que vaig acceptar.
Seria correcte, passar-m'ho bé mentres ell patia? Seria egoista per part meva? Seria just?