Més enllà del cel arc iris

Capítol 17: Futur incert

Vaig passar tot el dia tancat a la meva habitació; sense voler-me moure per res del món. No sabia com prendre-m'ho. L'única cosa que sabia és que només volia estar estirat al llit, plorar, complànyer-me i lamentar-me. Volia complaure'm per tot.
Com podia ser que l'haguessin culpat? Ell em va dir que no hi era. M'estava enganyant?
No havia menjat ni begut res durant el dia, tampoc havia arribat a parlar amb ningú. No vaig voler iniciar una conversa amb l'Aurora, i encara menys amb l'Oriol. Devia estar completament destrossat, fet pols. Cada cop que hi pensava m'enfonsava. Havia arribat a desenvolupar sentiments per ell, el volia per a mi; ajudar-lo, estimar-lo, donar-li tot l'amor que necessitava i més, tenir una relació increïble, una aventura intensa de llarga durada, una persona en qui confiar i explicar-li tot, un amic per tenir moments inèdits, un nòvio amb qui poder compartir la resta de la meva vida. Volia haver-li pogut confessar el meu amor envers ell abans del judici, que no només es quedés amb el simple petó del dia plujós. Un amor verdader; encara més fort que el de l'ex-nòvio ara a Turquia. L'havia trobat a faltar molt totes aquestes setmanes en les quals havia estat absent a classe.
Ara però, res seria possible. Deu anys era molt de temps. Jo podia arribar a esperar, però no sé si aguantaria tant de temps. D'aquí a deu anys ja en tindria vint-i-sis, tot just a punt per fer els vint-i-set. Hauria acabat ja la universitat, i segurament buscaria feina. Tindria una casa pròpia. Ell, però, què tindria? No hauria acabat el batxillerat, la universitat ja quedaria molt lluny de les seves possibilitats. Vivint com un assassí, amb dificultats per trobar una feina en condicions. Segurament llavors ja no el coneixeria, potser arribava a perdre el contacte amb ell; no ho sabia. El reconeixeria després de tant de temps?
Va sonar el mòbil. "Zum-zum".

" Oriol - 623459076 : vine a casa."