Més enllà del cel arc iris

Capítol 9: Més enllà del cel arc iris

L'Oriol tan sols va trigar sis minuts a ficar-se uns texans, una camisa i les seves bambes negres. Crec que amb les presses no es va posar roba interior. Tampoc es va preocupar per pentinar-se; li era igual.
- Anem?
- Anem.
Vam marxar sense cap paraigües, amb ganes de mullar-nos; de mullar-nos molt.
La pluja no cesava; però ara els trons i els llamps ja no hi eren. Diuen que el millor es no anar als boscs quan esta fent una tempesta; però érem joves, amb ganes de desafiar el món.
El cel era gris fosc, amb petits mastissos més clars i amb d'altres de més blavosos. Com que només eren quarts de cinc, encara quedaven un parell d'hores de sol.
La pluja era freda, es notava que s'acostava l'hivern cada cop més, tot i que només fóssim a ple octubre. Aquest any havia estat especialment fresc, despuntava clarament en comparació amb els últims anys tan càlids. L'aigua queia de costat, fent-la així més intensa i irritant.
Vam començar a caminar, i ja des del primer instant, se'ns van omplir les sabates d'aigua.
El turó estava situat a només deu minuts del lloc on ens trobàvem; això facilitava les coses d'allò més.
- I què, com és que em volies fer sortir de casa?
- Volia passar temps amb tu.
- Oh, Xavi, que romàntic! -va dir-ho en to irònic.
- Veste'n una miqueta a la merda, no?
Realment ens ho passàvem bé.
A mesura que anàvem avançant, es notava com el xàfec disminuïa.
- Dissabte vaig al concert dels Maiden. T'hi apuntes?
- Ho sento, però... És que no sé qui són...
Em va ficar cara de pena.
- No saps qui són? No pateixis, que d'aquí a un temps ja ho sabràs, oi tant si ho sabràs...
- No vull que em turmentis amb la teva música satànica i diabòlica; que jo estic molt bé a casa escoltant música clàssica.
- Música clàssica? Hòstia, no sabia que havíem viatjat cinquanta anys al passat!
- Escolta, que la música clàssica també és actual, eh.
- Si es diu clàssica deu ser perquè no és recent i és de culte, no?
- Bé, digues el que vulguis però a mi m'agrada i punt.
- Des que et vaig conéixer em va agradar força aquesta autodecisió teva. Sempre mantenint la marca personal, sense deixar que ningú influeixi a la teva vida.
Era veritat, això, ho admirava molt. El que passa és que potser no sabia si allò només era part de la meva imaginació.
- Mira, Xavi; m'agrada molt quan intentes treure les bones qualitats de mi, però el que dius no sempre és veritat perquè no em coneixes ben a fons i tampoc has viscut amb mi durant uns quants anys per haver vist les diferents etapes que he passat al llarg de la meva vida.
Tenia tota la raó del món. Amb prou feines havia passat un mes des que el coneixia, i tot i que m'havia fet molt amic seu, no coneixia la seva història, el seu passat, les seves ambicions... Realment era un autèntic desconegut per a mi.
Ara ja s'havia animat definitivament; o com a mínim ho havia pogut dissimular molt bé. Ara ja gairebé no plovia; simplement espurnejava. Ja no hi havien gaires núvols; el cel havia quedat força clar.
Vam arribar al nivell mitjà del turó, ple d'arbres i arbustos mullats per la intensa tempesta. El terra era ple de bassals enfangats i barrejats amb la fullaraca de l'ambient.
- Vine, Xavi. Et portaré a un lloc realment màgic.
Em vaig deixar portar per les recomenacions de l'Oriol, ja que segur que no em decepcionaria.
Vam passar per un estret camí en el que havíem d'anar apartantant les males herbes.
- Vine per aquí.
Em va agafar de la mà i vam anar a parar en un món màgic. Des d'allà dalt es podien veure unes perfectes vistes de tota la ciutat. Em vaig quedar bocabadat. Pensava que el meu nou indret era bonic, però sense ser una preciositat. Ara, sincerament ho penso.
- Seiem i parlem?
Em deixaria els pantalons fets una merda, però no m'importava en absolut.
- Val
- Gràcies per portar-me aquí. És realment bonic.
- Xavi, tenint-te a tu, res pot ser més bonic.
Llavors va ser quan el vaig mirar. Els seus ulls, anteriorment tristos i vermells de tant plorar, eren plens d'orgull. La seva mà es va desplaçar per la meva galta, fent-me una petita carícia. Em va fer una petita ganyota que ho deia tot. Va agafar-me el mentó i ens vam començar a fer petons mentre acaronava delicadament el seu ros cabell. Després d'un parell de minuts seguint el mateix ritme, va voler parar, i em va fer una gran abraçada. "Gràcies, Xavi" em xiuxiuejava a cau d'orella. Vam passar molta estona així, tots dos junts, sense deixar-nos anar ni tal sols un moment.
Llavors, però, va ser quan ho vaig veure. Aquell cel, era especial. Mai havia vist una cosa com aquella.
- Oriol, gira't i mira això.
La seva cara va ser espectacular. El que primer era una sorpresa, després es va convertir en fantasia, i més tard en realitat.
Cap dels dos ens ho podíem creure.
El que els nostre ulls veien era la llibertat i l'orgull que sovint se'ns eren oprimits per la societat. Un cel lliure, un cel arc iris. Els colors vermellosos de la posta de sol es barrejaven amb els diferents tons blavosos que encara no havíen estat absobits per l'estrella. El color verd l'aportaven els arbres humits que ens envoltaven. Tot plegat era un paisatge de postal. La nostra ciutat amb un cel arc iris de fons. Segurament, la millor postal del món.