Més enllà del cel arc iris

Capítol 8: Declaracions d'un assassí

El noi que m'havia obert la porta no era l'Oriol. O com a mínim era el que volia pensar en aquells moments.
- Ho-hola, Oriol.
Darrere la porta s'amagava el noi de pèl ros que coneixia; però que ja no brillava com el primer dia. Anava amb un pijama de quadres blaus i verds tot i l'hora que era. Anava força despentinat, el seu tupè ara s'havia convertit en un serrell que no l'afavoria tant. La seva cara no semblava la d'un noi de setze anys: sota els ulls tenia unes bosses força inflades; no s'havia afeitat en tres dies, cosa bastant poc freqüent en la seva manera de fer; tenia els llavis ressecs, amb tot de talls a la part inferior.
- Està plovent?
Parlava d'una forma lenta però lúcida. Semblava que no hagués begut en molt de temps; tenia el coll sec.
- Sí. M'he quedat força mullat tot i que acaba de començar ara a fer aquest xàfec.
- Passa, que et donaré roba.
Casa seva no era massa ampla; era força semblant a la meva. Vaig asseure'm al menjador, on tot estava força ordenat i polit. Havia anat a buscar roba eixuta a la seva habitació, que quedava un parell de portes més enllà d'on em trobava.
- Crec que aquesta roba t'anirà bé. És vella, però en principi no està trencada ni res.
- Gràcies. - va perfilar un tímid somriure a la seva cara, com si em volgués dir un "de res"- Com estàs? Com que no has vingut a l'insti m'has espantat...
- No et diré que em trobo bé, però sí que millor que a primera hora del matí. Quan he vist que no em podia aixecar he pensat, "si avui vaig al cole, em moriré". I quan jo em desperto així... Res pot sortir bé.
- Però què és el que et passa?
- Mira, Xavi. Tu saps que alguns cops una ruptura de parella és força dolorosa, no?- vaig dir que sí amb el cap.- Doncs imagina't això multiplicat per mil. Quan el vaig veure amb un altre noi després de tant temps sortint... Se'm va fer un ai al cor. Moltes preguntes eren dins meu en aquell moment, fins que van explotar i vaig estar setmanes sense sortir de casa.
- Però només hi va haver la ruptura?
- No, no només va ser això. Tant de bo només hagués estat això. Després de tot l'enrenou, vaig ser assetjat per un grup de nois que eren amics del meu ex. Cada dia m'esperaven al sortir d'escola, em pegaven i em demanaven diners. Així tots i cadascun dels dies fins a l'acabar segon.
Ara entenia el que em va dir els primers dies: "Una història com la teva és més freqüent del que et penses". Ell havia passat pel mateix i jo no en tenia ni idea.
- I llavors què va passar? Perquè ara ja no t'assetgen...
- Misteriosament van morir unes quantes setmanes més tard. Crec que van caure per una muntanya o alguna cosa així; un accident fortuït.
Les alarmes es van disparar.
- Tu no tenies res a veure, oi...?
- No pateixis que no estàs parlant amb un assassí. Aquell dia era en un altre lloc. Estava a uns quaranta quilòmetres d'on es va produir el crim.
- Tens sort de tenir un amic que confia en els demés.
Vaig dir això per dir alguna cosa. Realment, no les tenia totes.
- Sí, segur.
- Bueno, què, fem alguna cosa, no? Que jo no he vingut aquí a parlar de morts amb un que està mig mort!
Crec que aquella última frase no havia estat massa adequada a la situació.
- Primera, no estic mort, tinc depressió; i segona, què vols fer? Està plovent molt.
De tan parlar amb ell ja no recordava que a fora feia un xàfec de pel·lícula, que continuava amb la mateixa intensitat des que havia arribat a casa seva.
- I què si està plovent molt?
- Doncs que ens quedarem xops...
- És que tu no et dutxes? Au va vinga, vesteix-te que anem al turó i fem fotos.
- Portes una càmera?
- No, porto el mòbil. Fa les fotos molt malament però bé, és el que hi ha.
El meu mòbil no era dels més moderns que hi havia al mercat. Mig dispositiu estava ocupat pel teclat; i l'altra meitat per la pantalla. Era de color verd, i portava penjat a l'antena una figureta d'aquestes petites d'un gosset; m'encantaven els animals. Tot i que el mòbil no era massa bo, a la part superior de la tapa hi havia una pantalla un tant translúcida que deixava veure l'hora en digital.
- Val, d'acord, m'hi apunto. Espera't un moment que em vesteixo.
Al llarg de la meva estada havia canviat favorablement el seu estat d'ànim; havia passat de la penumbra a alguna cosa una mica més clara.