Més enllà del cel arc iris

Capítol 19: Sang vessada

La porta de fusta de l'habitatge on vivia l'Oriol estava mig ajustada.
Què volia dir això? Hauria d'haver vingut més ràpidament per poder-lo ajudar a temps? Havien entrat a robar? Què passava aquí?!
Vaig acabar d'obrir la porta ràpidament; els nervis em consumien a un ritme accelerat. Cada cop el cor em bategava més i més fort.
Per fi, després d'uns moments xocants de reflexió, em vaig decidir a entrar.
- Oriol...?
Ningú va respondre. Tot era fosc, sense cap llum encès. Vaig avançar lentament pel passadís que em conduïa cap el menjador. Les parets blanques eren plenes de quadres familiars i de prestatgeries plenes de llibres; no sabia que fossin tan aficionats a la lectura a casa seva.
Vaig passar per davant de dues portes; totes dues estaven tancades. Quan vaig arribar al menjador vaig notificar una petita diferència respecte feia tres setmanes: la paret estava recoberta de papers quadrats, crec que eren Post-Its amb alguna cosa escrita. Vaig voler obrir el llum per veure què hi posava. En apretar l'interruptor del costat d'un armari, vaig veure que entre tots els paperets es formava una frase, un text; amb una paraula per a cada Post-It.
"Xavi, hola. T'he enviat un SMS per res. Ho sento, t'he decepcionat. La pressió ha pogut amb mi. Jo no els he matat. T'estimo, Oriol."
Què? "La pressió ha pogut amb mi". No m'ho podia creure, era impensable.
La meva respiració va començar a augmentar progressivament, cada cop més forta i profunda, sense gairebé temps a descansar. L'havia de trobar com fos.
El primer que vaig fer va ser mirar les dues habitacions que no havia obert al entrar a la casa. Totes buides. A la part esquerra del passadís n'hi havien tres més. Vaig obrir primer la més pròxima a la porta d'entrada; era el lavabo i, també era buida. A continuació vaig obrir la segona porta, l'habitació de l'Oriol. La porta de fusta va grinyolar una mica, produint-me una petita esgarrifança. Al entreobrir-la del tot, el vaig veure allí, tombat al llit.
- Oriol!
El xiscle que vaig fer va ser realment estrident; però ell no es va moure ni un pèl. Restava allà, sense immutar-se. Vaig córrer ràpidament, per veure què succeïa. Mentrestant m'anaven queient unes fines llagrimes per la galta. En aproximar-me a ell a una distància de dos metres, ho vaig veure, i vaig caure a terra de genolls. Per què? Per què justament ell? Estava completament fos, destrossat.
El seu cos immòbil descansava sobre el llit. Els llençols grocs havien quedat tacats per la seva sang, que gotejava sense fre. A la mà dreta sostenia una fulla metàl·lica, que ara ja havia perdut el seu color gris, convertint-se així en un lila granat.
Em vaig quedar allà, assegut al terra plorant i plorant durant tota la nit. Lamentant-me. No ho havia pogut evitar. Segurament si hagués arribat més d'hora potser ho podria haver defugit, però ara ja era massa tard.