Més enllà del cel arc iris

Capítol 11: Esmorzar amargant

El diari de diumenge em va deixar bastant indecís. Quina era l'opció correcta? Qui tenia raó? Era cert que la persona de la qual m'havia fet tan amic, no era un estudiant normal de tercer de BUP, sinó un assassí? Què passaria a partir de llavors? Seria inculpat? I si arribava a ser culpable? Aniria a un centre de menors? Per quan de temps? El podria anar a veure?
Tot i que jo mateix em muntés la meva pel·lícula; tots aquests dubtes i molt més m'envaïen la ment.
Ja érem dilluns, dia d'escola. Llevar-se cada matí a les set, era horrible, feia moltíssima mandra; sobretot per un noi tan dormilega com jo tot i ser tan actiu. Vaig prendre una llarga dutxa reflexiva, per decidir què havia de preguntar i què no; per saber si valia la pena obtenir-ne una resposta, o era millor deixar-lo en pau i que no afecti la seva existència.
El meu esmorzar estava format oer dues torrades, mantega, i tres tipus diferents de melmelades: de poma, de préssec i de figues. M'agradava el pa força torrat i cruixent. Sovint l'acompanyava amn un got de suc de pinya i llet amb cereals. Des de ben petit que els meus pares m'havien inculcat aquest hàbit de menjar molt durant l'esmorzar, per tenir forces per la resta del matí.
Finalment, em vaig preparar la motxilla agafant els llibres necessaris, vaig acomiadar-me de la meva mare i vaig marxar cap a l'escola.
Durant el trajecte vaig rumiar força, per acabar de decidir què preguntaria.
- Hola noies, bon dia.
- Hola Xavi! Com va?
- Bé, merci. I l'Oriol?
- Avui tampoc no vindrà.