Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA A- HO ACONSEGUIRÉ O NO?

S'apropava el Nadal del 2018, per fi tornaria a veure als meus cosins i oncles; feia dos anys que no els veia.

Ells van haver de marxar a viure a Londres perquè al meu oncle li havia sortit una oferta de treball en una empresa multinacional molt famosa.

Aquest any havien decidit venir aquí per passar els Nadals amb família.

Arribaven el 23 per la nit, per tant, jo no els veuria fins al dia següent perquè es quedaven a casa els meus avis.

Era el 24 de desembre i estava molt nerviosa, els volia veure ja. Eren les deu del matí quan ens dirigíem cap a la casa dels meus avis dos carrers més avall de casa meva.

Vam tocar al timbre i ens va obrir la meva tia María, nosaltres ens vam llençar a sobre d'ella, li vam fer petons i abraçades.

Entràvem pel passadís quan vaig veure un xic alt, amb cabells castanys, ulls marrons i cara perfecta. Em vaig enamorar a primera vista. Primer no el vaig reconèixer, però llavors va venir cap a mi, em va abraçar i em va dir:

―Com estàs, cosina?

Jo estava en shock, no em sortien les paraules. Al final li vaig dir:

―Hola, Álex, com estàs?

―Bé, i tu?

―Tot, molt bé, també. On està el teu pare? Encara no l'he vist.

―Està al menjador amb els avis.

―D'acord. Vaig a veure'l.

Em vaig dirigir al menjador pensant en ell. Havia canviat moltíssim de la darrera vegada que l'havia vist; estava guapíssim.

Vam dinar a casa els meus avis i, per la tarda, vam anar tots els cosins a comprar el sopar. Anava al seu costat tota l'estona i tenia papallones a la panxa.

Mentre que els pares i els oncles preparaven el sopar, em vaig posar amb el meu mòbil a investigar sobre ell a les xarxes socials.

Em vaig deprimir molt, tenia núvia.

Vaig anar al sofà on estava ell amb el seu mòbil i li vaig preguntar sobre la seva vida a Londres amb la finalitat que em digués alguna cosa de la seva núvia. Així va ser, em va explicar com es van conèixer i era tot molt bonic i romàntic. Se'ls veia molt enamorats. Després de tot això, encara em vaig sentir més decepcionada.

Aquella nit vam sopar i tot va anar bé. Després de sopar vam fer cagar el tió, una tradició que fem cada any. A mi em va cagar uns texans i una camiseta; i a ell, un xandall.

En acabar vam menjar-nos torrons i dolços nadalencs i vam seure els dos al sofà. Jo notava que ell estava una mica nerviós i em feia la sensació que em volia dir alguna cosa, però no trobava el moment adequat. Així que em va dir que l'acompanyés al jardí que volia parlar amb la seva novia per Skype.

Vam sortir els dos i ens vam asseure a les dues hamaques que hi havia al costat de la piscina.

La va trucar, ella no contestava, fins que al cap d'uns tres minuts va aparèixer una cara per la pantalla. Era una noia morena, amb ulls blaus, i molt moderna. Ella també estava en un jardí amb moltes llumetes.

El meu cosí va dir:

―Hello, Sue, I miss you.

―Me too. I want you to come ―va dir ella.

Després, el meu cosí em va presentar i li va dir que era la seva cosina que tenia dos anys menys que ell.

―Hello, Sue, nice to meet you ―vaig dir.

―Nice to meet you too ―va dir ella.

Van estar una estona parlant fins que es van acomiadar amb un petó a la pantalla. Si una mica trist de debò.

Vam estar una estona més al jardí i el meu cosí em va preguntar què m'havia semblat la Sue. Li vaig dir que era una noia molt guapa, molt moderna i molt simpàtica, que m'agradava per a ell.

―Moltes gràcies ―em va dir ell.

Llavors vam entrar al menjador perquè a fora feia molt de fred.

Aquella nit vam dormir a casa els meus avis i vam dormir tots els cosins a una habitació amb quatre llits individuals.

Aquells dies em van passar volant i ja estàvem a 31 de desembre, últim dia de l'any. Aquella nit jo sortia amb els meus amics i amigues per celebrar el fi d'any i li vaig preguntar si volia vindre amb nosaltres però em va dir que havia quedat amb els antics amics d'escola i ja ens trobaríem al ball.

La nit passava i jo estava despistada pensant en ell fins que una amiga em va preguntar què em passava i li vaig respondre el següent:

― No res, estava pensant.

―Sembla que estàs trista, ja hi haurà dies per a pensar, ara deixa-ho anar i passa-t'ho bé.

Li vaig fer cas i vaig deixar de pensar en ell i vaig començar a ballar.

Al ball, no ens vam trobar, però ho vam fer a l'arribar a casa. Tothom dormia i ell em va dir si volia sortir fora, al jardí, que m'havia de confessar una cosa. Ens vam asseure a les mateixes hamaques que la nit de Nadal i ell em va mirar fixament i em va dir:

―Recordes el dia en què vaig arribar?

―Sí, per...? ―vaig respondre.

―Doncs quan vas entrar per la porta, a primera vista, no et vaig reconèixer, però de seguida em vas venir al cap.

Mentre ell em deia això, jo estava pensant amb la meva impressió, era la mateixa.

―Estaves guapíssima, em vaig enamorar ―va continuar.

Jo estava encantat mirant-lo fins que vaig sentir:

―Mar, Mar, quÈ passa?

Vaig pegar un bot i li vaig dir:

―Això que acabes de contar és cert?

―Clar. Per què no ho havia de ser? ―va dir rient.

―Doncs t'he de dir que, a mi, em va passar el mateix ―em vaig quedar en shock .

Vam estar una estona parlant fins que tots dos ens adormíem. Vam anar a l'habitació sense fer soroll i ens vam adormir de seguida.

Els dies van passar volant, i el ja era dia de Reis. Ens vam despertar nerviosos i vam anar a obrir els regals. A sota d'un dels meus regals hi havia una carta. Era de l'Àlex. En llegir-la em vaig emocionar i vaig sortir al jardí perquè no volia que em veiés d'aquella manera. No havien passat ni dos minuts quan vaig veure sortir l'Àlex del menjador. Em va venir i em va dir què era tot el que sentia per mi i no es volia separar. No podíem ser parella, ja que érem cosins germans i es faria estrany, però sí molt bons cosins. Aquelles paraules em van arribar al cor i el vaig abraçar i vaig començar a plorar.

Els últims dies, els vam passar gairebé junts, però ja arribava el dia. El 10, a les 12, havien d'estar a l'aeroport i, clar, els vaig acompanyar. No podia separar-me d'ell, era com una meva meitat. Va ser difícil, però ho vaig aconseguir i ens vam prometre tornar-nos a veure a Pasqua.