Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA D- DIAGNÒSTIC EVIDENT

La del senyor Rocamora fou una de les visites més curioses a què em vaig haver d'enfrontar. Amb el pas dels anys m'havia acostumat a rebre pacients amb les malalties més singulars que hom es pugui imaginar, però, sincerament, com aquella, cap ni una.

Devien ser les deu del matí, si fa o no fa. En Miquel Rocamora, un home una mica prim i escardalenc amb l'aspecte d'afamat, va entrar amb pocs ànims i el cap baix, cosa habitual entre els pacients d'un metge de capçalera, és clar. Lluny de fer-se l'ànim o sentir-se desolats amb un diagnòstic clar i precís d'un metge especialista, quan arriben a la consulta familiar ho fan amb certa timidesa, com si amb aquell posat evitessin un mal major encara per arribar.

El cas, però, és que el sofrent va entrar ranquejant d'una cama, concretament la dreta. Era una coixesa d'aquelles poc visibles, de les que carranquegen gairebé de forma imperceptible el peu pel terra aixecant la pols que troben pel camí. Tot i això, l'home intentava accentuar aquell mal per tal de donar per fet un diagnòstic amb la major celeritat. La molèstia, segons em va dir quan l'estava reconeixent, feia temps que l'arrossegava, mai més ben dit, però que no n'havia fet massa cas pensant-se que era simple qüestió d'edat.

- Home, però si vostè no arriba ni als cinquanta! -vaig comentar per tal d'animar-lo mentre el reconeixia.
- Caram, quin ull té vostè! Quaranta nou i mig, per ser exactes.

En Rocamora era de tracte fàcil. Amb un parell de paraules ben triades de seguida feia patxoca, i aquell alè de melangia que l'envoltava desapareixia per moments.

Després de les proves habituals, li vaig receptar un parell de píndoles al dia durant aproximadament una setmana. La rigidesa que mostrava el membre afectat no era gaire preocupant, i ho vaig anotar al seu historial com a "situació eventual causada per múltiples factors encara per identificar".

Quina va ser la meva sorpresa, però, quan a la setmana següent el senyor Rocamora vingué coixejant d'ambdues cames. Una i l'altra s'alternaven en una curiosa rigidesa que li conferia al pobre home un caminar diguem-ne que peculiar.

- Que no s'ha pres el medicament?
- I tant! Jo sempre faig allò que se'm recomana i se'm diu, doctor.
- Home, és clar. És de bon pacient, ser callat i obedient -li vaig contestar amb aquell antic rodolí del gremi.

Les anàlisis pertinents no em van aclarir gaire cosa. Tots els indicadors sortien perfectes, i no hi havia senyal alguna de malaltia declarada o incipient. Amb el pas dels dies, però, la tibantor de les extremitats es feia cada cop més palesa, i el malalt, en lloc d'exagerar-la, l'intentava dissimular sense l'èxit esperat. No vaig tenir més remei que observar-lo amb deteniment i confiar que la meva intuïció em fes encertar amb el diagnòstic.

I fou així, de cop i volta i sense avisar, quan mirant-lo de fit a fit amb els pocs estris de que disposava a la consulta, em vaig adonar d'un fet singular que em va dur fins al quid de la qüestió:

- Vostè pateix d'incontinència urinària, senyor Rocamora?
- Què diu ara? I tant que no, doctor. Déu me'n guard!
- Doncs així l'assumpte està ben clar. Veu aquestes taques que li surten per l'engonal? Són l'arrel del seu problema i part de la meva solució -li vaig comentar mentre li senyalava unes llànties prominents que s'apuntaven pel camal superior dels seus pantalons.

El senyor Rocamora no se'n sabia avenir.

- Doctor, li ben asseguro que em rento tots els dies de forma puntual.
- Home, si us plau! (tot i la pregunta inquisitorial no hi havia pas dubtat). Aquestes taques, malgrat tot, parlen amb claredat.
- I què diuen, si es pot saber? -va inquirir encuriosit mentre es mirava mig ajupit les nyafes dels pantalons.
- Vostè, estimat, s'està convertint en estàtua. Això sí, una de marbre lluent i refinat, eh!
- Coi, ja deia jo que això no era normal! Deu ser alguna cosa que he menjat. Tanta sopa de sobre...
- No crec, Rocamora, no crec. Miri, de mutacions al món n'hi ha més de les que es pensa, i, en algunes d'elles, li he de dir que les causes se'ns escapen de l'enteniment. Les erugues es converteixen en papallones, els capgrossos en gripaus... Fins i tot hi ha gent que es transforma en ase en un tres i no res. Metamorfosis artístiques com la seva, però -vaig afegir-, encara no n'hi havia vista mai cap. Escolti -vaig dir-li amb certa autoritat-, com és vostè? Vull dir, quin caràcter té?
- Veurà... -va titubejar amb certa timidesa-, ben bé no sé que dir-li. Diuen que sóc tranquil i reposat. La Maria Lluïsa, la meva senyora, sempre em comenta que sóc més parat que un ninot de fira.
- I vostè, què li contesta?
- Jo? Què li he de dir... qualsevol li tus a la Maria Lluïsa! Més val ajupir el cap i fer a tot que sí.
- I li passa sovint, això?
- El què, doctor?
- Això de dir a tot que sí, em refereixo.
- No home! Vull dir, sí, sí...
- I no protesta mai, vostè?
- Ah, no, això sí que no. De ben petit em van inculcar que més val callar i semblar borinot...
- Que parlar i confirmar-ho -vaig sentenciar acabant la frase del pobre Miquel.
Val a dir, però, que jo ja n'hi havia vist d'altres problemes semblants al que m'ocupava. De fet, en els últims temps hi havia un cert neguit entre els meu col·legues de professió per l'alta proliferació de casos com el del senyor Rocamora. Tot sigui dit, però, que les transformacions, mutacions o metamorfosis, com vulguin anomenar aquesta circumstància, eren molt més subtils que les del meu pacient, i solien afectar òrgans sensorials concrets enlloc d'un tot corporal. Fins i tot em van explicar el cas d'un bon jan del Berguedà al qual les seves orelles es van anar transformant en qüestió de dies en uns pavellons enormes propis d'un elefant africà, per a ser més concret.
- Doncs sento dir-li, estimat -vaig comunicar-li amb gest seriós i capficat-, que ben poca cosa hi podrem fer.
- Ja m'ho pensava jo... Bé, quan li dec? -em va contestar amb un lleu somriure conciliador.
- Per l'amor de Déu! -vaig exaltar-me-. Però no pensa pas queixar-se? Un crit, una mala paraula o una remugada, potser? No li he donat pas cap solució!
- Home, doctor, què n'he de fer jo, si no sé res de res? Si vostè diu que no, doncs serà que no.

Poca cosa li vaig dir més. Aquell home estava abocat a una paràlisi permanent que aniria augmentant amb el pas del temps fins a deixar-lo completament estancat. Això sí, no me'n vaig poder estar: en lloc de les càpsules habituals vaig aconsellar-li anar a un parell de manifestacions amb l'obligatorietat de cridar ben fort tota mena d'improperis i queixes, i l'incendi d'un contenidor al bell mig de l'avinguda Diagonal.