Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA A- EL COP

Vaig ataüllar uns homes vestits de negre, jo estava dins un tren anant cap a Madrid, a un orfenat.
Era un poc estrany ja que no sabia el motiu per el que hi anava, però ho vaig deixar córrer. Suposo que era perquè els meus pares havien mort i els altres familiars no em podien cuidar, però sincerament no m'amoïnava.
De cop i volta em vaig posar a plorar, sense tenir cap motiu, era involuntari; no em feia mal res, tampoc no estava trista, ni tan sols tenia ganes de plorar...!

- Per què estic plorant? - em preguntava.

No parava de plorar i el vagó del tren on seia es va començar a omplir de llàgrimes, i més llàgrimes, i més, i més...però de cop i volta l'aigua va desaparèixer.

- Que està passant? No entenc res!

Preocupada vaig mirar per la finestra i en lloc de veure els homes de negre que havia vist abans, ara hi veia homes que anaven vestits de vermell, anàvem armats i em miraven fixament. Vaig apartar la cara d'aquell finestró vell i ple de ditades marcades per la gent; es notava que aquell vagó feia temps que ningun servei de neteja se'l mirava ja que estava molt brut, polsós i en molt mal estat.

En apartar la mirada d'aquella finestra vaig veure que a la meva dreta i hi havia assegut un dels homes rojos, just al meu costat. Era corpulent, molt pelut, de pell negra com una gola de llop, feia una rialla amenaçadora mostrant les seves dents blanques i perfectes, em mirava fixament. Podria ser un bon home que portava aquella pistola per caçar animals... però malauradament jo tenia un mal pressentiment.

Vaig començar a tremolar sense poder evitar-ho, les mans semblava que volguessin escapar dels meus braços, els peus tampoc no podien estar quiets, notava com el cor s'accelerava, intentava parlar però quequejava. Vaig notar com alguna cosa es recolzava al meu pit. Què estrany!

Era normal que tremolés i estigués espantada, però què era allò que pressionava contra el meu pit...?! Baixant la meva mirada dissimuladament com si m'anés a rascar el coll vaig descobrir com l'home del meu costat m'apuntava al pit amb la seva pistola. Aquella arma era de metall, molt brillant, es veia d'un color grisenc amb unes inicials gravades, m'agradava el seu aspecte, era impressionant i a la vegada aterradora, però no crec que aquell home la recolzes contra mi per mostrar-me-la, segur que era per disparar-me!

Cada vegada notava l'arma amb més força contra el meu pit, amenaçadora. Jo veia que ell em parlava, que movia els llavis, però jo no el sentia. Estava molt nerviosa, li intentava fer senyals com podia per dir-li que no el sentia, però ell no m'entenia, i just quan m'anava a disparar... va desaparèixer.

No em creia el que estava passant, cada cosa que succeïa s'acabava esvaint al cap d'una estona.

Espantada vaig mirar al meu voltant. Ja no era al vagó, ara em trobava a una sala enorme on hi havia un gran banquet on semblava que celebraven una boda. No entenia res, vaig intentar sortir d'aquella sala per la porta del darrere per a que la gent no se n'assabentés però l'intent va ser inútil. Uns guardes de seguretat que estaven a l'altra banda de la porta em varen agafar pels canells i em varen portar a una cambra misteriosa.

Aquella cambra estava plena de teranyines, hi havia gent que cridava demanant ajuda, uns llits espantosos i petits..., i unes portes amb barrots! No podia ser, allò era una presó!

Li vaig preguntar a un d'aquells guàrdies per quin motiu estava jo allí i ell, en lloc de contestar-me, em va dir:
- Aquesta és la vostra cel·la, la número 20189.

No sabia que fer, estava preocupada i molt trista. De cop i volta vaig veure que no era l'única que ocupava aquella cambra. Hi havia una nena de la meva alçada, era guapa, pàl·lida com la neu, amb una cabellera llarga i vermella amb uns rinxols que feien goig, la seva cara semblava amable però a la vegada trista. Ella em va saludar i ens vàrem presentar, s'anomenava Clara i tenia 7 anys, un menys que jo. Tot allò era molt estrany, segur que era incapaç de fer alguna cosa tan greu com per anar a la presó, igual que jo que tampoc no havia fet res. Li vaig contar a Clara tot el que m'havia succeït al tren i que jo no tenia cap motiu per estar allà a la presó. Clara em va mirar, se li va alegrar la cara a la vegada que semblava estar també molt confosa. La vaig deixar que m'expliqués tot el que li havia passat i amb veu dolça em va dir que ella anava al mateix vagó de tren que jo, que m'havia estat observant tota l'estona i que el mateix home vestit de vermell, abans de venir a atacar-me a mi va anar a per ella. Li havia passat exactament el mateix que a mi. No entenia res, però res de res, pensava i em feia mal el cap de tant pensar.

De cop i volta notava com si estigués submergida a una piscina, o al mar, però aquella sensació sol va durar uns instants. Estava baldada de tot el dia i no tenia més ganes de pensar en tot allò, així que vaig anar a dormir en aquell petit i incòmode llit. Mentre dormia era incapaç d'oblidar tots aquells fets i per uns instants vaig pensar que potser solament era un somni, vaig obrir els ulls i em trobava submergida dins una piscina, vaig tancar els ulls i tornava a estar a la presó...

A l'endemà quan em vaig despertar tenia mal de cap. Era un dolor molt intens, era com si el meu cap s'hagués obert en dues meitats i no pogués ni pensar. Vaig començar a cridar, la Clara em demanava què em passava però quan intentava parlar era com si m'entrés aigua per la boca sense parar i quan intentava dir una sola lletra sortia de la meva boca però amb forma de bombolles. No podia comprendre res i menys amb aquell dolor que no em podia treure del damunt. Sentia que estava a punt de morir, de sobte em van venir a la ment tots els fets
que ara començaven a lligar els uns amb els altres.

Primer de tot recordo que el vagó de tren es va omplir d'aigua, però que en tancar els ulls l'aigua va desaparèixer. En arribar a la presó, quan la Clara em contava tota la història de com havia arribat allí notava també com si estigués al mar, a una piscina. La nit passada mentre pensava si tot era un somni o era realitat també vaig sentir que estava davall de l'aigua. Finalment quan intentava parlar em sortien bombolles de la boca. La meva més gran afició és la natació, per tant l'única explicació era que estava nedant a una piscina!

Amb decisió vaig obrir els ulls sense pensar-m'ho dos cops i estava envoltada d'aigua vermella. Sembla que estava entrenant, com de costum. Devia estar nadant d'esquena i en acabar un dels llargs, vaig xocar contra la paret i em vaig obrir el cap. Sempre tinc por del mateix mentre nado d'esquena, de xocar contra la paret.

Fa un mal!