Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA D- UNA ESPÈCIE EN EXTINCIÓ

El Joan Navarro semblava una persona normal. A punt de complir els cinquanta anys, era un home tranquil i cordial. Treballava de mestre en una petita escola rural i tota la vida havia estat un enamorat de la docència. Li agradava amb deler viatjar i, en especial, fer llargues caminades pels diferents Parcs Naturals del territori i per les muntanyes més emblemàtiques del país. Tot i això, els seus amics i familiars estaven força amoïnats. D'un temps ençà el comportament d'en Joan era ben estrany. Pensaven que potser s'havia contagiat d'un virus

exòtic en un dels viatges que havia fet per l'Àfrica o potser que la causa dels seus mals estès originada per la falta d'oxigen al cervell arran de les pujades als cims que havia realitzat en la seva època d'agosarat escalador.

Tots els que l'apreciaven vivien en un perpetu desassossec observant que amb el pas del temps la situació d'en Joan no millorava, sinó tot al contrari, s'anava agreujant. No podien entendre de cap manera com el seu amic podia tenir aquella incomprensible conducta amb tots els qui l'envoltaven i l'estimaven.

El fet en qüestió era que des de sempre en Joan havia refusat incorporar les noves tecnologies a la seva vida quotidiana. Ja en un primer moment, quan van aparèixer els mòbils, es va oposar radicalment a tenir-ne, perquè argumentava que qui volgués contactar amb ell, podia fer-ho trucant-li al telèfon fixe de tota la vida. També amoïnava molt els seus amics el fet que no tingués un compte de facebook, instagram o twitter. Per molt que s'esforçaven no podien entendre que en l'actualitat pogués existir encara algú que no utilitzés les xarxes socials. Com és de suposar, en Joan tampoc tenia whatsapp, fet que provocava que gairebé mai poguessin comptar amb ell.

En canvi, en Joan, home assossegat i de tarannà pragmàtic com pocs, pensava que no era ell qui estava malalt, sinó que ho era la immensa majoria de la societat.

Els homes i dones d'avui en dia sí que tenien un greu problema, perquè l'aparició de les noves tecnologies havia provocat una addicció i una dependència tan gran, que havia alterat de manera significativa la forma de relacionar-se i d'actuar de la gent. Era incapaç d'entendre que les persones interactuessin online amb un fotimer d'amics virtuals explicant i detallant cada minut de la seva vida a la xarxa i en canvi no trobessin un moment per

quedar amb un amic per xerrar i parlar cara a cara prenent un cafè o fent qualsevol activitat.

El Joan, potser per molts estava xapat a l'antiga, però ell era dels que preferia passejar i fer petar la xerrada amb els amics i veïns que s'anava trobant. Li agradava amb deler asseure's al banc de sota el pinar i escoltar els avis quan li explicaven les barrabassades de joventut i gaudia contant contes i jugant amb els infants del barri als jocs de tota la vida. Alguns vespres, quan el dia començava a fosquejar, solia apropar-se a la bústia que hi havia a la cantonada de la plaça major on dipositava les cartes i postals que sovint enviava als amics i familiars que vivien lluny. Li encisava enviar missives, però sobretot li feia molta il·lusió rebre-les. Un devessall de nervis i una sensació inexplicable li recorrien tot el cos des de l'instant en que trobava la carta a la bústia de casa fins que l'obria i la llegia, assegut reposadament a la butaca del menjador, mentre prenia una tassa de te ben calenta. Era un enamorat de l'escriptura a mà i sobretot de l'olor que desprenien el paper i la tinta dels fulls de l'interior del sobre.

I és que el temps passa i tot i que els avenços moderns en certes ocasions faciliten la vida, no hi ha dubte que cap tecnologia pot substituir el caliu d'una conversa, l'afecte d'una rialla o la resplendor d'un somriure.