Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA D- EL JOC

Com cada divendres a la tarda em trobava a la biblioteca de Mora, més per costum adquirida feia quasi dos dècades, que per la rendibilitat d'aquest temps invertit, ja que mai havien estat productius els divendres a la tarda a la biblioteca. Avorrit, esgotat de tota la setmana i amb la sensació d'inici extraoficial de cap de setmana, s'apreciava un ambient relaxat ratllant el límit festiu.

Feia estona que el meu mòbil no donava senyals de vida, fins i tot vaig mirar dos cops seguits el nivell de bateria (87%) i la cobertura wifi (tres ratlles de cinc), així que vaig continuar marejant els apunts de classe, avant i enrere, i enrere i avant, concentrat en no res com si estès fent alguna cosa; tot i que des de fora podia semblar un noi enfeinat en fent tasques de classe. Fins que de sobte, va vibrar el mòbil, amb tal força, que de reüll vaig veure el moviment de cap de desaprovació d'un jubilat que tenia a la mateixa taula, i al que ben segur que se li havien pujat les pulsacions i que de ben poc no li cau el perruquí. El mòbil marcava llumeta vermella, rarament apareixia ja que anunciava un missatge d'instagram d'algun usuari que no era conegut. Amb molta curiositat, el primer que vaig fer va ser mirar el perfil, més fals que un euro nepalí, amb només una foto de perfil, on sortien les rajoles del terra de la biblioteca i amb zero amistats:

"et veig molt avorrit Marc, jo també estic molt avorrida. T'agraden els jocs?"

"Quina mena de jocs? Depèn de quins sí. Ens coneixem?" – vaig contestar, mirant al voltant, tractant de localitzar la persona que m'havia enviat aquest missatge des d'un compte anònim, i que probablement seria algun conegut amb ganes de fer-me una broma.

Mig minut més tard m'arribava la resposta: "Et plantejo un repte i si el superes, aquesta nit pots venir a casa meva i fer-me el que vulgues. Els meus pares no hi són en tot el cap de setmana i necessito desforgar-me, lliberar l'estrés acumulat a classe; serà amb tu o amb un altre, però jo demà al matí m'aixecaré amb agulletes a tot el cos i un somriure a la cara". Em va fer gràcia el missatge, però aquest to tan informal i directe em feia pensar en una broma, així que vaig decidir no fer el ridícul caient en aquesta trampa:

"Segur que ets algun noi conegut que em pren el pel, gràcies per l'oferiment tan temptador, però no el puc acceptar" – li vaig enviar.

Mirava al voltant tractant d'enxampar a la persona que enviava els missatges, però només podia veure les cares de la gent, des d'on estava, ni les mans, ni els mòbils, ni res que servís d'ajuda.

"Surt fora al carrer i espera el següent missatge meu. Ja no tindràs cap dubte de que sóc una tia i no et prenc el pel" – em va escriure.

Vaig trigar uns quants segons en decidir-me, però tot i que apuntava a una broma sonada, de les que acabaria compartida per les xarxes socials, vaig apostar per sortir fora a veure que passava. Em notava nerviós i bastant inquiet per aquesta situació tan estranya que mai m'havia passat. Va trigar cinc minuts bons fins que em va arribar un nou missatge, aquesta vegada era una foto, en la que es veien dos pits espectaculars i en retolador escrit a la panxa: "els vols Marc?" No es podia reconèixer a la noia, només es veia de cintura fins el coll, sense roba, un cos primet que contrastava amb el tamany desproporcionat de les mamelles rodones i perfectes. Vaig tenir una trempera immediata i irreversible, així que dissimulant com vaig poder, vaig entrar de nou a la biblioteca i vaig seure per tractar de reflexionar i tranquil·litzar-me una mica, tot i que només seure m'arribava un altre missatge:

"t'ha agradat el que has vist? M'ha donat la sensació de que sí. El teu pantaló et delata. Si vols guanyar-te el premi, hauràs de jugar al meu joc. Vols jugar Marc?"

La poca sang que em circulava pel cervell, va ser suficient per coordinar el missatge de tornada:

"Accepto" – li vaig enviar.

La malparida va trigar deu minuts en enviar-me les regles del joc, tot i que hauria d'estar-li agraït, no només perquè vaig tenir temps de recollir apunts, llibres i demés, sinó per recuperar la normalitat física i psicològica, especialment la del volum del pantaló a la zona de la cremallera.

"has de trobar a la biblioteca, sense mitjans electrònics, de qui parlava Alatriste quan li va dir a Iñigo Balboa: 'no olvides a ese hombre ni este día'. Quan tingues el nom, tindràs una única oportunitat i guanyaràs el premi quan em diguis: 'gràcies a (nom del personatge) aquesta nit tu i jo follarem com a bojos'. Tens temps fins que sonin les campanades de les vuit".

Merda, merda, merda. Les set i cinquanta tres, col·lapsat i en blanc per l'emoció de poder beneficiar-me a una noia que en condicions normals estaria fora del meu abast; per cert, he dit que feia set mesos que no havia estat en cap noia?

Ni mig minut havia passat i ja estava a la secció de novel·la buscant la "p" de Pérez-Reverte; per sort aquest llibre l'havia llegit feia uns anys i també havia vist, amb prou decepció, la versió cinematogràfica. La mà em tremolava passant un llibre i un altre del Sr. Arturo, i casi em dona un col·lapse quan després de recórrer una vintena d'exemplars vaig enfonsar-me al comprovar que no n'hi havia cap exemplar de "El Capitán Alatriste". Cagada! Aquesta nit passem del "polvo del siglo" a la "paja del desgraciat", vaig pensar. M'estava entrant una mala llet increïble, de les de tallar venes pròpies, o alienes; quan vaig escoltar com la bibliotecària deia:

- Sí, pots deixar els llibres retornats aquí a sobre. I aquest te'l pots quedar quinze dies.

Vaig anar directe a la bibliotecària, abordant-la sense cap preàmbul ni protocol li vaig amollar:

- Necessito urgentment la novel·la de Perez-Reverte "El Capitán Alatriste" i no hi ha cap disponible!

- Només hi ha un exemplar i se l'ha emportat una senyora amb vestit lila no fa ni cinc minuts – em va dir amb un somriure de "fotet per maleducat i impresentable".

Vaig sortir corrent de la biblioteca i des de la porta vaig veure el vestit lila girant la cantonada i un parell de llibres agafats a la mà. L'esprintada que faig fer no recordo haver-la fet mai, ni tan sols quan em vaig presentar a les proves per entrar a INEF, i que per cert, no vaig superar. Quan vaig atrapar a la dona del vestit lila, li vaig demanar que em deixés un moment "El Capitán Alatriste", justificant que la felicitat d'aquella nit depenia d'aquell llibre. Me'l va apropar dient-me: "no trigues molt que falten dos minuts per a que comenci la missa de les vuit", no l'escoltava, els meus dits passaven les pàgines a una velocitat vertiginosa, res que envejar als empleats de banca contant bitllets de 50 euros. No sé quan vaig trigar a trobar-ho, em va semblar una eternitat, el rellotge marcava les set i cinquanta-nou. Li vaig tornar el llibre a la dona del vestit lila, li vaig fer un petó al front i sense donar-li temps a dir res, vaig sortir com un coet de tornada cap a la biblioteca, just quan travessava la porta començaven a sonar els quarts: donc..... donc.... Em costava respirar i mantenir la compostura, donc.... donc..... tenia una taula llarguíssima a la dreta i una taula igual de llarga a l'esquerra, així que me la vaig jugar cap a la dreta, caminant a pas ràpid i escanejant cares i pits, pits i cares. Dos, tres, quatre campanades, quan em trobo un angelet d'ulls blaus i unes mamelles indesxifrables per la quantitat de roba que portava:

- Gràcies a Lope de Vega, aquesta nit tu i jo follarem com a bojos- li vaig dir creuant els dits

La noia es va quedar molt seria, processant el que acaba d'escoltar, es va posar vermella i al cap d'uns segons se li va escapar un somriure graciós. No era ella la noia del joc. Però aquella nit, va ser la millor nit que vaig passar mai.