Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA D- SENSE DIR-NOS ADEU

Dale un poco al cesto

de tu devoción por los papeles

Víctor Canicio

Va ser el 17 de desembre de 2010, presentàvem a la Viladrich2, de Tortosa, No és el que sembla, de Josep Igual. S'afegia un quart passager, Víctor Canicio. Autor a qui tenia moltíssimes ganes de conèixer, després d'haver llegit La fiebre amarilla i La República de las Letras, amb portada ni més ni menys que de Joan Brossa.

No cal dir que el camí d'anada i tornada va ser un davassall de vivències i d'anècdotes. Apareixien al seu discurs noms com Borges, Jünger, Heinrich Böll, Gunter Grass,... Labordeta, Vázquez Montalbán, Luis Sepúlveda, Julio Cortázar, Ignasi Riera...

Conduïa i no podia prendre nota... Després, vaig anar llegint, poc a poc, i revisant, els seus llibres... Tot el que ens anava contant en el petit viatge de la Ràpita a Tortosa, i de Tortosa a la Ràpita, anava apareixent en aquests llibres; alguns d'ells, publicats; i algun d'inèdit. Anava coneixent la seua gestació i fèiem la tertúlia literària ideal, que és la de dos: jo parlo i tu escoltes; tu parles i jo t'escolto.

L'escenari de les nostres tertúlies era l'àtic de Víctor, a la Plaça Lluís Companys, de la Ràpita. Un escenari ideal en què es podien contemplar totes les metàfores deia l'autor –jo hauria dit els elements: la mar, el cel, els vaixells, la muntanya, l'arena, les Salines, el Trabucador, la mar de dins i la de fora, Peníscola,...

Un paisatge inspirador o, com a mínim, relaxant, després d'un suculent dinar acompanyat de bons vins: Primícia, Som19, les varietats de les bodegues Mayo, de Vilafamés, que havíem anat a buscar a posta, després d'haver conegut un vi, a la presentació de La rinoceronta de Castelló, a la llibreria Argot, de la mà de l'inefable i admirat Antoni Albalat Salanova. Després, vam anar a menjar –guiats per l'autor castellonenc– una magnífica paella valenciana, amb els ingredients fundacionals: tavella, ferradura, garrofó i vaquetes. El vi que ens va acompanyar era una mescla anomenada l'Embolic de Castelló, formada, en part, per vins de les Bodegues Mayo. Vaig descobrir que els vins amb raïm syrah m'agradaven d'allò més. Va ser en aquest dinar que vam presenciar la primera narcolèpsia de Víctor. Ja estàvem acostumats a la imperiosa necessitat que tenia de fer una becaina després de dinar, però aquells moments d'entotsolament ens van preocupar. El vam recuperar d'aquell regne tranquil amb alguna sacsadeta suau i algun petit crit.

Víctor prenia un curiós aiguardent danès anomenat Akvavit o aquavit (també akevitt en noruec) és una beguda destil·lada produïda a Escandinàvia i Jutlàndia (concretament a Aalborg) que típicament té una graduació alcohòlica del 40%. El seu nom prové del llatí aqua vitae. A Escandinàvia és una beguda alcohòlica molt popular que s'acostuma a beure d'un sol cop en un vas petit acompanyant la cervesa.

L'Akvavit es destil·la de cereals o patates i és saboritzat amb herbes espècie i fruits com comí anís o fonoll però hi domina la matafaluga. La primera referència és de 1531 en una carta dirigida al darrer bisbe catòlic de Noruega.

Bé, no és fàcil de trobar a les nostres contrades. He recorregut moltes licoreries per trobar-ne algun exemplar, i és força car. Hi va haver-ne una a Vinaròs que em va entusiasmar on podies trobar vins i licors de tot el món. Quan ja pensava que havia trobat el meu subministrador, aquella botiga va tancar les seues portes. És ben cert que, avui en dia, pots trobar per Internet qualsevol cosa, però és agradable saber que pots trobar les coses a prop de casa. Davant de la dificultat, es va decantar cap a l'orujo gallec. Per a mi, era com tornar als orígens. Sempre m'ha agradat, el trobo rústic, i no m'agrada massa el d'herbes. És molt més econòmic i fàcil de trobar. Una decisió intel·ligent.

Dos anys més tard de la nostra trobada de camí cap a Tortosa vaig viatjar amb ell a Heildelberg, la mítica ciutat universitària alemanya. El meu propòsit, quan vaig a casa d'altri, és molestar el mínim possible. Ell va estar molt amable amb mi i em va fer un tour el primer dia pels llocs més destacables de la ciutat, de les rodalies de la ciutat. Pensava que no arribava mai l'hora de dinar. Ell tenia un ritme; i jo, un altre, finalment, gairebé a les cinc de la tarda, dinàvem a prop d'un monasteri benedictí, a mig quilòmetre de casa de Víctor.

Els següents dies van anar a la meua iniciativa. Vaig recórrer Heildelberg amb bici. Principalment, el famós camí dels Filòsofs. Bé, una estona a peu, que la pujada era forta. És probable que si algun dia torno a la ciutat la trobe canviada, desconeguda,... M'ha passat moltes vegades... Recordo la visita al castell i al seu museu de la Farmàcia, En ell, vaig pensar, de forma inevitable, en Gerard Vergés. Si hagués de començar els estudis, després de veure aquell lloc, m'hauria decantat per Farmàcia. Ara és massa tard per a canviar de rumb, malgrat la inutilitat de cavalcar un cavall mort (que tantes vegades em va dir Víctor). Potser ni tan sols estic cavalcant.

Vint llibres més tard, ens trobem un dia de febrer per anar a la biblioteca de la Ràpita on la virtuosa Carme Cruelles oficiava de mestra de cerimònies de la lectura de OJO, un dels tres darrers llibres de Víctor. El vaig notar especialment cansat en el camí d'anada i de tornada. Amb poques ganes de moure's. A la sessió a la biblioteca, va estar genial i lluminós. Víctor estava en plena efervescència creativa. Ocupat en tres llibres de poesia Materia de bolero; El martillo de cristal i Papelera; no tenia ni temps de llegir els diaris... Ens va invitar a sopar a casa d'ell aquella nit... Se'n va anar prompte al llit. Vaig beure fins a límits anestèsics. Em vaig acomiadar de Carme Cruelles preocupat per la salut de Víctor. Pensava, el cap de setmana, parlar-li de la conveniència que visités el metge. Dimecres, entro en la meua faena, en un laberint de coses per fer, del qual no surto fins divendres de tarda, i molt cansat. Ell em deia que em tenien explotat. Rebo la notícia de la seua mort. La mateixa forma de plor que quan va morir ma mare o mon germà gran. Ja estava tot dit. Les persones que estaven a prop d'ell, l'havien portat al metge, però no volia anar a l'hospital. Va morir dormint, que penso jo que és la millor manera de morir. Quan ho vaig dir en un cenacle literari alguns se'n van riure, perquè trobaven que hi ha una manera millor de morir, potser siga veritat. Jo penso que la inconsciència és la millor manera d'entrar en la inconsciència, o en el no res. M'arriben a diari onades del seu record i tinc l'esperança de retrobar-los en els darrers versos que ja no podrem llegir a aquella terrassa que, quan encara ell vivia, enyorava.