Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA B- REGANT MEMÒRIES

La Rosa viu lluny, però no hi ha any que no torni a casa per Sant Jordi. Potser la llarga llista de Jordis que té a la família tenen a veure amb què el 23 d'abril sigui visita obligatòria, però, el veritable culpable és l'avi. L'avi du Jordi per nom, com no podia ser d'altra manera. I, casualment cada 23 d'abril suma un any més a la seva llarga vida.

L'avi ja ha perdut, a més dels cabells, el compte dels anys que carrega. Sempre diu que no li interessa, que a ell la joventut li corre per les venes, i que això és l'important. I té raó, la pell encara aparenta certa fermesa, el seu cos es manté més robust del que seria d'esperar i li surt la vitalitat pels ulls. Ningú diria que rasca els noranta amb la punta dels dits.

El dia del llibre és sagrat; surt a veure les paradetes, passeja carrer amunt i avall i celebra un any més amb la família; "per si un cas em moric aquest any", diu sempre graciós i enrogit pel moscatell. Cada abril dina al cap de taula, brinda amb els seus i repeteix efusiu: "fins a l'any que ve, si Déu vol!"

En aquell moment tots els de la taula fan sonar les copes i desitgen, de cor, que l'avi visqui molts anys més i sobretot que ho faci així de fort. Algun que altre dels presents tanca els ulls suaument i dissimula l'emoció. I és que l'avi és dolç com ell sol, i es fa estimar.

Aquest any ja en són 94 i encara que el seu aspecte no sembla envellir, el seu cap comença a trontollar. Aquest hivern no ha parat d'explicar aventures de la joventut i la infància; una rere l'altra. Dels seus amics, de les xiques amb qui ballava per festes i de les batalletes entre germans... El Jordi és xarrador com una cotorra, però els últims mesos ha repetit les històries massa sovint. A més, durant l'hivern començava a oblidar petites rutines. Amb el maig i els ametllers en flor va arribar també l'amarga notícia, el neuròleg els va confirmar que el cap de l'avi oblidarà a poc a poc. I el pitjor de tot, no hi ha res a fer, res aturarà el corcó que rosega les memòries de l'estimat avi i se les endú com el vent s'emporta les paraules.

Aquest matí la Rosa ha aterrat a l'aeroport de Barcelona. La ciutat l'ha rebut amb núvols i humitat, un cel grisós regna sobre ella i un plugim subtil la ruixa. Encara així l'ha trobat bonica com sempre. La màgia que es respira per Sant Jordi és tan gran que ni la pitjor de les tempestes la podria emmascarar. Quasi havia oblidat com li semblava d'especial Barcelona, impregnada de modernisme i filla de Gaudí.

Abans de tornar al poble s'ha permès el luxe de recórrer alguns carrers de l'Eixample. Llibres i portades, flaire de roses, autors, lectors i cultura. Les Rambles són farcides de gent i des de dalt s'hi veuen taques roges, vestigi de la sang del drac que va brollar de la llegenda.

El tren la porta després més al sud, ansiosa per trepitjar, de nou, les terres de l'Ebre. La pluja d'abril ha deixat els seus orígens verds i vius. A casa l'esperen per seguir la tradició, reunits al voltant del iaio. I ell l'abraça fort quan la veu.

- Felicitats iaio, i feliç Diada de Sant Jordi.

La néta cada any li porta una rosa, perquè l'avi és feliç entre terres i flors, li agraden més les roses que els llibres, i perquè això del príncep i la princesa no li ha acabat mai de fer el pes.

Aquest any, però, no porta una rosa, sinó una parra entre les mans. En surten unes branques punxegudes, seguides de fulles, tres roses i un parell de poncells. Després del brindis la néta fa sortir a l'avi i en un racó del seu estimat hort tots dos s'agenollen. Fan un clot al sòl i ensorren les arrels del roser. La Rosa li sosté les mans i les hi apropa entre si, per prémer després amb elles la terra. Les mans de l'avi són ara lleugerament empolsades i enfosquides, però igual de sàvies que sempre. Les venes i arrugues són sinònim d'experiència i a la Rosa sempre li ha encantat apreciar-la. Les hi acarona, el iaio Jordi desencaixa la mirada un segon i mira sorprès la seva néta.

- Rosa? Ets tu? Que hi fas aquí?

- Si iaio, feliç aniversari i feliç Diada de Sant Jordi.

- Oh, guaita quines roses més boniques! - el iaio riu d'orella a orella.

A la Rosa li rellisca una llàgrima, que creua el somriure, cau i rega el roser. La Rosa no pot tornar-li els records, però sí que pot regar-los, i qui sap si fer-ne florir de nous. Pot procurar que l'avi la recordi a ella cada cop que els seus ulls joves guaitin la finestra i contemplin les roses en flor.

Aquest roser es nodrirà dels somriures del Jordi i es mantindrà viu cada dia de l'any, fins que arribi de nou el 23 d'abril i avi i néta puguin regar memòries i sanar els buits amb rialles.