Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA B- PARAULES EMMIRALLADES

"Tatrebill" és fàcil de trobar, però difícil d'aprofitar. Cadascú, quan pensa amb aquest mot, s'imagina deu mil coses diferents que li transmeten un sense fi de sensacions, que tothom poc o molt necessitem. Necessitats bàsiques que tota persona hauria de tenir. Necessitats d'expressar-nos d'una manera lliure. Necessitats de sentir-nos escoltats. Necessitats de sentir-nos presos per la pròpia paraula i pel seu significat.

Necessitem tenir una estona per pensar en nosaltres mateixos. Necessitem escapar per retrobar-nos en un lloc tranquil i relaxat, on puguem desconnectar del món i de tot el que ens envolta. Deixar la ment en blanc i no pensar en res, o pensar en un full totalment en blanc, una pàgina plena de secrets que a partir d'aquestes humils paraules sense sentit vaig omplint poc a poc.
"Tatrebill" es pot trobar per tot arreu; des de quan et poses dins d'una espaiosa piscina d'aigua tranquil·la i sense que ningú més t'aporti companyia, on solament el dret a trencar el silenci és atorgat als ocells que aixequen el vol mentre la teva pausada respiració dansa al compàs del ritme dels batecs del teu cor remullat per l'aigua. O a l'estiu, amb aquell solet espatarrant que sembla que t'estigui fonent la pell, i t'estires damunt els granets de sorra que adopten la forma del teu cos, amb un barret de palla al cap, unes ulleres de sol i aquella olor de crema solar que fins i tot en els teus profunds somnis perceps la seva olor. Fins i tot, també la podem sentir impregnada en el nostre interior, quan pensem lliurement i després podem manifestar-ho mentre rebem com aquells que ens escolten intenten arribar a un acord.

Però "tatrebill", amb el sentit més ampli de la paraula, existeix? Hi ha gent que opina que sí, però n'hi ha d'altres que creuen que sols és una sensació que prové de la ignorància. I jo? què crec realment? Jo sóc lliure de pensar el que vulgui, en aquest cas sí que sóc partícip del mot, però en contra, hi ha cops que el meu ésser superior, li podríem dir amo, em nega aquest dret i em prohibeix opinar lliurement, fins i tot em prohibeix creure lliurement. Llavors em talla les ales i em nega qualsevol sentiment de "tatrebill".

Hi ha cops que sabem qui és l'ésser que fa el paper d'amo, però n'hi ha d'altres que no sabem el perquè reaccionem de determinada manera, o perquè hem pres una o altra decisió. Llavors, som nosaltres mateixos els que decidim com reaccionar o com sentir-nos? No ho podem saber, suposo que hi haurà persones que es creuran que són elles mateixes les qui decideixen tot això, però segurament ho diuen perquè desconeixen els motius pels quals ho han fet i la resposta més fàcil i ràpida és aquesta.

Aquest ésser és superior a mi, perquè té més poder que jo i realment aquest poder li ha donat la gent com jo, o directament jo mateixa. Després de donar-li nosaltres aquest domini, estem perduts. Aquest ésser pot fer el que vulgui en nosaltres, i nosaltres no ens podem rebel·lar contra les seves decisions. Una persona pot passar d'un dia per l'altre a ser aquest amo. Quan ets esclau crítiques al superior i quan et converteixes en superior ets igual o pitjor que aquell que prèviament criticaves.

Tots els amos i esclaus busquemel mateix, tots busquem la nostra anhelada "tatrebill" i tots esperem el moment en què aquesta arribi i nosaltres l'abracem tan fort que no la deixem escapar fins que arriba algú i ens la pren.

Tota persona ho és en la condició que aquesta tingui drets, per tant, els podem exigir, i a molts de nosaltres ens calciguen aquests drets, però tot i així callem. En aquest moment ja no som persones.

M'agradaria que no hi hagués ni amos ni esclaus, que tothom fos persona, o millor encara, animals. M'atreviria a dir, que en el fons tenen més enteniment que nosaltres, o potser el fan servir més, no ho sé. Ells són conscients que viuen d'esquena a la seva "tatrebill", però no ho fan més que nosaltres mateixos. Segurament en aquest punt s'estan rient de tots aquells que som tan ingenus per pensar el contrari.

I jo em miro amb perplexitat, emmirallada en el mirall de les aigües fresques i cristallines que recorren el curs de la muntanya avall, com navega el sentit de la paraula "tatrebill" i descobreixo la veritable essència d'aquesta en tot el seu esplendor, reflectida en la resposta que em dona la mateixa aigua. Llibertat. Llavors entenc moltes de les coses que he escrit.