Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA D- CONVERSES A PEU DE LÀPIDA

Miro per la finestra, avorrida, és un dia gris que no suggereix fer res, les persones nervioses, com jo, odiem aquest tipus de dies, ja que no podem estar quiets. Entro a l'habitació que tinc com a despatx a casa i miro els llibres dels prestatges, em debato entre llegir una antologia poètica de Miquel Martí i Pol o Tots els contes de Mercè Rodoreda, difícil decisió tot i que me'ls he llegit tantes vegades que podria recitar-ne diverses parts de memòria. Passo els dits pel llom dels llibres intentant decidir-me quan una brisa inesperada entra per la finestra que he deixat entre-oberta expressament, ja que, si acaba plovent, vull que la casa s'impregni d'olor de pluja acabada de caure sobre la pinassa. És una olor que em desperta la memòria.

M'encanta aquesta brisa, tanco els ulls i inspiro fort, però per l'olor sé que encara no ha començat a ploure, no tardarà, els trons de fons m'estan donant esperances. En desviar la vista cap a la finestra fixo la mirada a les fotografies de l'últim prestatge, sempre he dit que és el prestatge dels honors i el més valuós que tinc. Hi ha fotografies diverses, emmarcades i col·locades de manera cerimoniosa i significativa. La primera és una foto que vaig trobar a internet fa molts anys i vaig fer-la imprimir expressament, perquè per mi representa molt. El president Companys i el president Macià mirant a l'objectiu de la càmera amb determinació, no cal dir res més, és una fotografia que ho diu tot. Un somriure amarg apareix a la meva boca en recordar com va ser el destí dels presidents. Un tro aconsegueix que milions de pardals que estaven refugiats en un arbre entrin en pànic i es posin a volar, atemorits. Pobres, no s'adonen que emprenent el vol junts podrien passar la tempesta sense problemes.

Segueixo contemplant el prestatge, i la següent imatge emmarcada em fa posar molt trista. És una fotografia que vaig treure també d'internet, és del dia 27 d'octubre al Parlament de Catalunya. Els ulls se'm posen vidriosos i és normal, perquè igual que la fotografia anterior, aquesta també parla per si sola i el destí de tots els que surten a la foto tampoc ha estat molt millor, de moment. Tot el govern legítim, cantant Els Segadors després d'haver fet la declaració d'independència. No puc evitar xiuxiuejar "quina injustícia" alhora que ressegueixo el marc groc de la fotografia amb la punta dels dits mentre penso que un dia podré deixar el llaç groc que llueixo a la meva roba just al costat d'aquesta foto. Quan això pugui passar tot haurà estat una etapa fosca que ni podrem oblidar ni podrem perdonar. Però ja haurem tombat l'estaca que ara estem empenyent amb tanta força.

Les següents fotografies són especials, són dues persones que per mi representen molt més del que puc arribar a expressar amb paraules malgrat ser filòloga. No tinc prou paraules. Les baixo del prestatge i les poso sobre la taula, em sento davant a mirar-les, i les llàgrimes em corren per les galtes pel dolor i la ràbia. El dolor és degut al fet que mai un iaio se'n va a bona hora, mai és hora que se'n vagin, sempre és massa prompte. Però a més a més, que dos iaios que van viure la crueltat no puguin veure tot el que hem aconseguit ara, encara fa més ràbia. Ara ja no sé si la tempesta és a fora o a dins meu.

Agafo l'àlbum de fotos que tinc al prestatge de baix, passejo les fulles de l'àlbum amb un somriure tendre quan, tot d'una, un llamp il·lumina el cel que s'ha tenyit de diferents tonalitats de gris. Segueixo passant les fulles i arribo a una fotografia que vaig posar aquí fa uns mesos. Surto jo a Barcelona, fa uns mesos, abraçant un dels lleons del monument de Colom. Aquell lleó que va refugiar el iaio Joan quan bombardejaven Barcelona. Recordo el dia de la foto com si fos ahir. Anava cap a la Plaça Sant Jaume, per cridar ben fort com ho hagués fet el iaio Joan, i passar per davant del monument de Colom, no ho vaig poder evitar, vaig creuar la vorera i vaig abraçar el lleó amb totes les meves forces. D'alguna manera vaig sentir que li devia molt a aquell lleó i alhora em vaig consolar. Igual que em consola recollir pinyes del camp, per això vaig decidir viure al costat d'un pinar.

Alço la fotografia del iaio Joan i la poso a la meva altura, la beso amb tota la tendresa que puc, perquè tot i ser una foto em fa por fer-li mal.

- Saps que cada vegada que veig una pinya me'n recordo de tu? - Li parlo a la fotografia - Recordo que em vas dir que quan et van enviar a l'Àfrica tu i els teus companys les posàveu al foc per fer sortir els pinyons.- Se'm trenca la veu.- Jo sempre recullo pinyes perquè em recorden a tu.

Em quedo callada uns minuts amb el disgust deixant córrer les llàgrimes, perquè voldria tornar a tenir aquesta conversa amb ell, aquesta, seria una tarda ideal per estar asseguts a taula amb una tassa de cafè i parlar de tot i de res. Les persones que importen tant no necessiten conversa, n'hi ha prou amb la presència. Però m'he de conformar amb aquestes converses que sovint tenen lloc a peu de làpida.

Deixo la fotografia al costat de la pinya que tinc sobre l'escriptori i agafo la fotografia del iaio Pedro. Pobre iaio Pedro, la miro i la miro, i penso que ens semblem tan poc. Diria que només ens semblem amb la forma dels ulls i del cognom que tenim en comú. Mai sabré si ens semblàvem o no, com sempre, va marxar massa d'hora. Poso la fotografia a l'altura de la meva cara i ressegueixo amb el dit allà on el iaio tenia una cicatriu al cap. Una cicatriu que va ser fruit de la guerra, del no tenir por, una cicatriu que és una de les causes per les quals vaig fer la creu al sí i també, per les que crido ben fort cada 11 de setembre. Sempre els deuré, ser qui soc i com soc. La neta dels que no van poder matar, malgrat que van intentar-ho sense escrúpols.

Recordo la història de la seva cicatriu. Va ser el 1937, el meu ves-avi va ser tancat al camp de concentració de Castuera, per republicà. I el meu avi cada dia tenia una llauna de sardines i tros de pa per menjar, i li portava al seu pare al camp, li passava per la reixa. Un dia els guàrdies del camp el van veure i van començar a disparar-li, a un nen de 9 anys, li van disparar, sense mirament. Obro l'àlbum allà on tinc les fotos del iaio Pedro i veig la foto que em vaig fer al que queda del camp de Castuera quan el vaig visitar. Just al lloc on hi havia la tanca estic jo amb una estelada a una mà i la bandera republicana que hagués volgut el meu avi a l'altra. Instintivament em passo el dit entremig dels cabells perquè a vegades penso que la cicatriu també la porto jo, com si fos una característica genètica. La busco pel meu cap tot i saber que no la tinc, però em fa mal com si la portés.

- Un tros de pa i una llauna de sardines.- Repeteixo entre mig dels trons en els que ha esdevingut la tempesta.

Ara el cel és completament gris, i el meu interior també. Els llamps i trons han posseït el cel i les gotes d'aigua repiquegen sense parar al vidre de l'ala de la finestra que segueix tancada, sembla com si la pluja volgués dir alguna cosa. Torno a col·locar les fotografies al lloc amb la mateixa delicadesa que si les persones que hi surten fossin vives, estic deixant l'última foto quan uns trons i llamps fan que la bombeta parpellegi. Una ràfega de vent és més forta que les altres i fa que l'estelada que tinc al balcó s'alci, sembla que la tempesta la vulgui arrencar. Innocent...

- No podrà.- Dic mirant al prestatge dels honors.- Cap tempesta podrà.