Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA B- ... I SANT JORDI VA MATAR EL DRAC

23 d'abril, i no ho sembla. Havia passat la nit en blanc, en vela. Mirant el sostre, esperant-hi trobar alguna resposta, alguna solució, alguna senyal, de Déu o del Dimoni ja m'és igual.
Em deixo caure del llit al sofà, a toc de gall. El dia ja fa xup-xup, però em sento com si fos baix l'aigua. Dintre una bombolla d'aigua gegant. No sento res, no veig res. Mirant des del darrere d'un vidre molt gruixut que no acaba de ser transparent.

Em miro al mirall i m'espanto. Hi ha algú que em torna la mirada i no conec. Aquests ulls...? Dos pedres d'ònix que s'han tornat opaques, em miren amb la mort a la nina. Em tiro aigua a la cara, com si pogués esborrar la marca de por glaçada que em forada la nuca.

M'agafo a la pica, fent tanta força com per tirar-la avall, però sense èxit, i desisteixo. Tanco els punys cada cop més fins que noto que l'ungla em travessa la pell. Com si volgués despertar-me d'un malson amb un pessic.

Aquest any no hi ha rosa. Que si l'amor és dels valents, jo ja he lluitat massa.

Aquest any no hi ha rosa, tampoc hi és ell. El veig per tots els racons de la casa, l'intueixo pel rabet de l'ull i quan em giro ja ha desaparegut, de sobte i sense dir adéu. Igual que quan va marxar sense avisar, igual que el vaig besar sense saber que no hi hauria més petons, no hi hauria més nits d'aventures, no hi hauria més abraçades, no hi hauria més t'estimo. Com si servís d'alguna cosa saber quan seran les últimes vegades, com si en una última mirada hi poguessis compensar tota una vida.

Em travessen com fiblons, les ungles els palmells de les mans.

Jo sempre he sigut el drac. I al drac, al drac el maten els cavallers, si més no, ho intenten any rere any.

Separo els dits poc a poc, entumits de la força i casi no em crec el que veig. Em brollen roses de les mans, i són precioses, i m'agafa una obsessió insana. I em miro el canell, i els avantbraços i de cop els veig perfectes per fer boscos de roses vermelles com la sang. I floreixen les roses, i ara també a les cames, i vermelles i salvatges. I el bany ja no és el bany, és una selva de roses vermelles i salvatges. I ric i ploro, davant d'un espectacle tant bonic. I crido, i trec tot el que tinc dins. No sé si somio o surto del somni. Se m'ha espatllat el botó de connectar amb la realitat. I miro l'espill i és negre, i de cop se'm gela el cor. On són les meves roses? Ja no les veig, ja no veig res.