Premi Llibresebrencs 2019

CATEGORIA B- DES D'UNA FINESTRA

Matí i xiscla la tetera. La infusió de canyella, gingebre i llimona està llesta. Veig que encara
neva. Neva molt i el paisatge és completament blanc. Encara no he vist les llambordes d'aquesta
ciutat i, des que vaig arribar, els arbres s'han encongit. Hi ha neu arreu i un fibló d'aire gelat
s'escola pels bastiments. Miro els edificis de fora, gairebé totes les finestres il·luminades per
una tènue llum de dins l'estança. Sé que si això em fos rutina, se'm faria tot costa amunt. Però
no. No em pica la bufanda de llana, no tinc els peus gelats, no em fa res matinar i tampoc em
sentiries remugar.

Quan em miro al mirall m'adono que fa dies que no veig el sol. Les dues llunes negres sota els
globus oculars, aquella claror que m'aplana els pòmuls i només m'hi surt un rictus tímid. Però
estic segura que tu encara em trobaries bonica. El mateix fred que se'm cala per l'abric, em
gebra els ossos i, per això, tot el dia tinc els mugrons erectes. Avui porto el jersei de ratlles.
Saps de quin et parlo? D'aquell que em fa bufa i m'he de fer dos doblecs als canells. Fins avui
no me l'havia posat i, al fer-ho, d'un glop d'aire he olorat el teu suavitzant. Ha estat com una
abraçada, rasa i curta. En un moment, el jersei ja se m'havia adaptat al cos i l'olor ja no hi era.
Camí de la universitat, sento les mallerengues piular, les mateixes que sentim els matins de
dissabte. Hi ha gent que s'espera a la parada d'autobús. Mantenen una distància prudencial entre ells. Sembla que algú els hagi alineat un per un, com una renglera de vinyes una matinada
gèlida de febrer. Resten quiets, peus ferms i amb el cap alçat, mentre la neu se'ls acumula com
boletes de cotó a les seves boines, barbes i, també, a les pantalles. Si no fos per l'espessor blanca de les bafarades, diria que ni respiren. No solen parlar i menys tocar-se. De fet, fa setmanes que no figuro unes mans fregant el borrissol dels meus braços ni tan sols uns breus copets a l'esquena. Potser aquella pedra freda que dius que em frena a estimar físicament,
inesperadament, s'està apartant de mi.

Al migdia, m'agafa la incomoditat i entro sola en una cafeteria. Em serveixo la segona infusió
del dia i trec un llibre. El llibre només és l'excusa, perquè el que faig és mirar a la gent. Les
presses aquí no hi tenen cabuda. He après a badar. I m'agrada. Miro la gent, els moviments en
grup, la idea de famílies completes, com parlen sense alçar el to de veu, com es miren amb una
rialla mentre comparteixen un refrigeri. Aquella experiència familiar que tenim tan idealitzada.
El cambrer sempre porta un barret mariner. Diu que, aquí, aquest és el símbol del moviment
obrer. Li agrada conversar i també queixar-se, encara que això últim, aquí, no està gaire ben
vist. L'altre dia li vaig demanar un terrosset més de sucre i em va dir alguna cosa de les dones,
com si sempre volguessin manar i em va picar l'ullet. Ai, quina angunia em va fer tot això,
tanta que ara conversar amb ell em fa nosa. A tu també te'n faria.

De tornada a casa, abans de prendre la drecera del camí sense asfaltar, hi ha un quiosc.
D'aquests que ja costa trobar-ne a la nostra terra. Hi venen el diari local, algunes revistes
d'aparença intel·lectual i també tulipes grogues. Els dissabtes en solc comprar. La dependenta
sempre me les tria i amb una mena de farcellet me les lliga a la motxilla. El balanceig del meu
caminar em fa olorar-les. Quan arribo a casa les miro, segueixen tancades. Això és perquè són
fresques. Tu ja saps que a mi les flors m'agraden. De fet, al comprar-les sempre penso que me
les podries haver regalades tu.

Ara, pel finestral, ja hi veig la lluna. La mateixa que tu veuràs una mica més tard que jo. Tu
entre nit i boira, jo entre nit i neu. Però la mateixa lluna. Sé que en mirar-la comptes els dies
que em queden per tornar i jo, de moment, només goso a pensar en com aferrar els peus aquí.
Ja m'he fet meva aquesta habitació. Hi he posat plantes i a la lleixa del finestral hi acumulo els
llibres que vaig llegint. Aquest és l'aspecte d'una cambra prou bucòlica que també m'ajuda a
dir-te que sí, que hi estic bé.

És fosc i no són ni les vuit ni tan sols les sis de la tarda. Però és la llargada d'aquest capvespre,
que fa càlid l'ambient i m'endolceix imbècilment per escriure't. Així que t'escric des d'aquí, des
del festejador d'aquesta finestreta llunyana, perquè és ella, la distància, la que em dóna l'espai
per pensar-te; per veure que el cordó umbilical no m'és llosa i sinó que és aquest, l'origen, el
que em dóna ales per ser-hi. T'escric, perquè pensar-te és posar paraula a aquest sac d'emocions:et trobo a faltar. Però, de fet, ara que ja paro d'escriure't, mama, penso que ja no em queden més paraules per dir-te, sols tendresa per donar-te.