El país de Majikku (ORIGINAL)

Capítol 5: Un salt al passat

A la multimèdia la mare de la Maggie, Jane Fryndline.

———————————

Tornava a estar en el passadís de les portes. La primera porta que tenia a la meva dreta era la del jardí de l'avia, ja me la coneixia i m'alegrava haver-la reconegut fàcilment. A l'esquerra hi havia una altre porta similar a aquella, per no dir idèntica, però semblava més antiga que la primera. A dalt, en el marc, tenia el símbol d'una caseta. "Igual que l'altre però més antiga..." el meu cap va començar a pensar però no tenia la suficient paciència com per esperar a que trobés la resposta. Tenia una certa inquietud per saber que hi havia a l'altra banda de la porta. "Aniria al mateix lloc de sempre o..." No vaig deixar-me temps per pensar. Inconscientment ja tenia el pal que em servia de clau a la mà dreta i l'altre al pom de la porta. Vaig acabar al jardí de l'àvia, com m'esperava. Però al girar-me per a tornar al passadís de les portes, el gran salze s'havia... fet petit. El gran salze s'havia encongit... Encongit? Encongit! "No és possible...". Tampoc hi ha el banc de fusta ni les flors que tant cuida l'àvia. Els meus pensaments van ser interromputs per unes veus femenines provinents de dins la casa.

- Mare, no em comprens. No m'entens gens ni mica! - exclama una veu coneguda.

- Sols vull el millor per a tu, ja vaig perdre el teu pare i no vull perdre't a tu també. - replica una veu molt familiar. Era la veu de la meva àvia! Amb qui devia parlar? A demés, li ha dit mare?

- Jo l'estimo! Es que no ho veus? I ell m'estima a mi. - llavors vaig veure una esvelta figura davant de la porta de vidre del jardí.

- Mira Jane, tu i en Drake teniu moltes responsabilitats degut a la vostra posició social.

Jane... JANE! La meva mare! Però com podia estar a casa l'àvia. No era possible.

- Jo no vull aquesta posició. Encara que sigui un honor! - la mare surt al jardí obrint les portes de sobte i amb els ulls negats de llàgrimes. Ella no m'ha vist.

- Saps prou bé que ets la única que pot ser la pròxima. L'elecció ja està feta i és irrevocable. - diu amb veu ferma la meva àvia. De que estaven parlant? Quina elecció? I perquè la mare no vol ser la pròxima? Pròxima què?

- No em vinguis amb això ara. Ho tinc ben clar. Només vull una mica de llibertat.

Llavors ella aixeca el cap i em veu. S'ha quedat ben muda i té els ulls ben oberts.

- Què passa Jane? - sento a l'àvia dir.

- Qui... Qui ets tu? - em pregunta encara sorpresa.

- Mare... - aconsegueixo mussitar. De cop i volta totes les meves forces marxen del meu cos i noto que em pesa el cap. Els ulls se'm omplen de llàgrimes. - Mama... Us enyoro molt...

Em tiro als seus braços i amago la cara al seu pit. Cada vegada em sento més dèbil. La meva veu tampoc surt i no em puc moure.

- Què? Però si jo no... - no aconsegueixo sentir-la acabar la frase perquè caic al terra i perdo el coneixement.

No sé quant de temps a passat i intento obrir però les parpelles em pesen bastant. Quan finalment puc veure-hi bé, veig a la meva àvia i les dues germanes Auryous al meu costat. Estic al jardí de casa, el salze és el de sempre, el banc, les flors. Tot correcte. M'incorporo poc a poc perquè el meu cap em fa un mal de mil dimonis.

- Estàs bé bonica? - em pregunta l'àvia dolçament.

- Sí... Només em fa mal el cap i estic cansada... - llavors recordo tot el que ha passat. La mare, la meva mare!

- On és la mare? - pregunto desesperada.

- Com? - pregunta la Silvestra.

- La Jane, la meva mare. - responc. - Estava aquí fa un moment... No ho puc haver somniat.

- Anem a dins nena. Explica'ns tot el que ha passat. - diu la Esmaragda.

- Doncs, aquesta nit no he dormit massa bé. Estava pensant en tot el que vam parlar i tenia el cap fet un embolic. No se quan em vaig adormir. Vaig tenir un somni molt estrany en el qual apareixia l'anterior pis i els meus pares. També hi havia una altre família amiga d'ells i un nen petit. Em vaig despertar massa d'hora i no volia despertar a l'àvia. Vaig baixar al menjador a esmorzar i vaig estirar-me al sofà. Després vaig decidir anar al passadís de les portes. Vaig entrar pel salze amb el collaret. Llavors, en el passadís vaig veure una porta a la dreta que era la que vaig fer servir l'última vegada per tornar aquí. A l'altre banda hi havia la mateixa porta amb el mateix símbol. Vaig decidir anar per l'esquerra aquesta vegada. Vaig anar a parar al jardí de l'àvia però semblava diferent. El salze era més petit i no hi havia ni el banc ni les flors de l'àvia. Llavors vaig sentir unes veus a dins de la casa. Vaig sentir a l'àvia i a la meva mare parlar. Ella va sortir al jardí i ens vam veure. La vaig abraçar... Feia tant de temps que no la veia...

Les dues elfes es van mirar entre si amb cara preocupada. L'àvia em va animar a seguir.

- Després vaig caure i vaig perdre el coneixement. Fins que he obert els ulls aquí. Això és tot.

- Hi havia alguna diferencia entre les dues portes? - em pregunta la Silvestra.

- Eh... Crec que la de la esquerra era més vella però no estic segura.

- Recordes el que et vam dir, Maggie? Tu tens uns poders inusuals. Viatjar en el temps és un d'ells. Normalment els mags normals i corrents triguen un temps en fer el seu primer salt en el temps però tu ho has fet el segon cop i gairebé inconscientment. - m'explica l'àvia.

- He viatjat en el temps? Però la mare no em coneixia...

- Llavors vol dir que has viatjat més de setze anys enrere. - diu l'Esmaragda sorpresa. - Això es bastant... I també has interactuat amb les persones del passat...

- Per cert, vaig sentir dir a l'àvia que la mare hauria de ser la pròxima i que no podia ser una altre. Vull que m'ho expliqueu si us plau. No puc anar més a les cegues.

- D'acord Maggie. T'ho explicaré, ja és hora de que coneguis tota la història.

———————————————————-

Sento la tardança, no em venia la inspiració i semblava que les idees se'm escapessin de les mans. Ara he trobat una que em donarà un bon tros per escriure. Espero que us agradi.