El país de Majikku (ORIGINAL)

Capítol 19: El poblat dels licantrops

Hola Majikkians i Majikkianes! Molt de gust d'estar aquí de nou! Em sap greu haver actualitzat tant tard i sé que no tinc excusa. La meva idea principal era escriure bastant i penjar un capítol cada dos setmanes, tres com a màxim. Però, bé, les coses no van sempre com un les vol i he tingut un petit bloqueig d'imaginació sumat a una setmana de parcials (que és una setmana on tinc uns vuit examens en cinc dies, molt divertit). Bé, originalment aquest capítol anava a ser llarg, molt més llarg. Però volia adelantar ja aquesta part per començar a obrir boca.

Espero que el gaudiu! 

.

.

.

.

.

.

.

Em desperto poc a poc. Les parpelles em pesen però faig un esforç per a obrir els ulls. M'incorporo una mica i noto un dolor punxant a la nuca. Tot el cos em fa mal, suposo que haurà sigut de la caiguda... Quan m'acostumo a la tènue llum que prové d'un foc veig una figura femenina amb una llarga cabellera platinada que sembla que està preparant alguna cosa en el foc.

- Oh, per fi t'has despertat! - exclama alegrement quan es gira i em veu mig incorporada. - Ens hem espantat molt quan t'he trobat a la neu tirada.

- Llavors has sigut tu qui m'ha portat aquí? - li pregunto a la noia.

- Bé, tècnicament no ho he fet jo, però jo sí que té trobat gràcies a aquest amiguet d'aquí. - el petit ocellet blau que havia rescatat en la ventisca fa un piulet alegre. - Què t'ha passat? El mal temps t'ha enxampat?

- Doncs, jo estava amb uns amics viatjant de camí cap a Bythernis quan la ventisca de neu ens ha sorprès. Estàvem anant a resguardar-nos quan he vist a aquest petitó en problemes. Quan he aconseguit lliurar-lo del remolí, jo mateixa m'he vist arrossegada per una forta bufada de vent. Sense la meva escombra no he tingut la força suficient per volar fora de perill. Al final, he perdut l'equilibri i he caigut. - li explico.

- Has dit volar? - diu desconcertada la noia, deixant de fer el que estava fent amb les mans. - Oh, pobre pollet. Amb la teva edat estic segura que mai t'havies enfrontat a un vol amb tant mal temps. Pensava que teníeu prohibit als menors d'edat creuar la frontera del llac...

- Espera, espera... - ara la confosa sóc jo. - De qui estàs parlant? Jo no sóc cap pollet.

- Com? Llavors qui ets?

- Em dic Maggie, sóc una maga. - l'altre jove s'ha quedat bocabadada. - Emm... I, perdona però... Tu qui ets?

- Ostres perdona'm tu a mi! Se'm ha oblidat presentar-me a mi mateixa, que despistada... - s'escura la gola i fa una petita pausa. - El meu nom és Odette i sóc una dona-cigne.

- Dona-cigne?

- Sí, no sabies que els homes-llops no són els únics llicàntrops? - ella pren el meu silenci com un no.

- Va, Odette. No espantis a la nena. - interromp una veu masculina que arriba per l'entrada de la cova.

- Jack! Has tornat! - l'Odette s'aixeca ràpidament a rebre el nouvingut. Es nota lo contenta que està, els ulls se li han il·luminat de cop.

- He anat a buscar una mica més de llenya pel foc. - riu ell. - No aniré enlloc sense tu. - llavors es gira cap a mi amb un gest amable. - Com et trobes?