El país de Majikku (ORIGINAL)

Capítol 2: El passadís de les portes

No sé si podeu veure la imatge. Us deixo el link aquí : http://4.bp.blogspot.com/-6fJDqZbyouE/VNuDvlJ-cFI/AAAAAAAAQhM/syVdAP58vLI/s1600/arbol%2Bpuerta.jpg

.

.

.

Després de l'extranya conversa amb l'àvia, vaig pujar a la meva habitació i em vaig estirar al llit. No entenia perquè l'avia m'havia fet aquelles preguntes. Vaig intentar fer memòria sense èxit. Per quina raó els meus pares em van dir Maggie? No en tenia ni la més mínima idea. Amb tot aixo rondan pel meu cap em vaig quedar profundament dormida.

De sobte, el so d'unes campanades em va desvetllar. Extranyada les vaig comptar. Una, dues, tres, quatre... Dotze! Mitjanit! Amb un somriure vaig susurrar per mi mateixa "Moltes felicitats, Maggie. Ja tens setze anys." Estava contenta. L'avia m'havia donat uns regals fantàstics i entre ells un record de la meva mare. Amb aquest sentiment de felicitat dins del meu cos, vaig tancar els ulls i em vaig disposar a dormir.

No tenia ni idea quan de temps havia transcorregut des de que el cap em va tocar el coixí. Vaig obrir els ulls esperant trobar les suaus flassades del meu llit però en comptes de la familiar olor de la meva habitació em vaig despertar sobre un mantell de flors silvestres. On era? Que feia en aquell prat verd? I sobretot, com havia arribat allà? Vaig mirar al meu voltant esperant trobar a algú però sols hi havia la praderia i un bosc a darrera d'aquesta. Com no tenia moltes ganes de caminar vaig endinsar-me en aquell bosquet. No era gaire frondós però no vaig tardar en perdre de vista aquella explanada verda. Al cap d'uns deu minuts caminant vaig trobar amb un caminet. Acabava en un enorme salze ploraner que tenia un ull en el mig. Semblava molt antic i em va parèixer que les branques que s'entortolligaven unes amb les altres fins a molt amunt. Em vaig asseure a sota. En aquell moment vaig notar una cosa que em palpitava al pit, i no era el cor exactament. Vaig agafar la llàgrima verda que penjava del fil que portava al coll i que la meva àvia m'havia regalat aquest matí. La gema refulgia com un diamant. No sabia que havia desencadenat aquesta reacció. Em vaig aixecar del terra i em vaig espolsar els pantalons. Ara, el collaret brillava amb més intensitat. El vaig apropar al colossal arbre i de cop i volta, la llàgrima es va tornar transparent. Espantada vaig retirar la mà i la joia va caure. Tornava a ser verda. Vaig tornar a acostar la pedra a l'escorça del gegant i ara em vaig esperar. Sentia els nervis a flor de pell però no em pensava anar corrents. Després d'esperar uns instants amb la mateixa posició, la pedra va deixar de relluir. Ara era el propi arbre que irradiava una llum blanca intensa. Poc a poc es va formar un arc en el tronc i empentada per la curiositat vaig passar-hi la mà. No sabeu l'ensurt que em vaig emportar quan se'm va enfonsar la mà dins el ploraner. Com no tenia una opció millor vaig decidir que entraria "dins" l'arbre. Vaig tirar una mica enrere per agafar una mica d'impuls. Els pensaments dins del meu cap deien: "No ho facis, és perillós. Torna enrere..." Els vaig apartar i vaig córrer en direcció a l'àrbre.

No sabia que havia passat. Vaig mirar enrere i l'únic que vaig veure era una porta d'escorça, per la qual imaginava havia entrat. Davant meu hi havia un llarg passadís ple de portes. Portes de diferents grandàries i colors. Cada una tenia un símbol. Em vaig sorprendre, m'esperava números però, símbols? Que significaven? Per pura curiositat vaig obrir una porta per donar una ullada a l'altre banda. Tenia un dibuix d'una caseta en el marc. Al girar el pany, vaig notar que estava tancada. Que estrany. M'hi vaig fixar bé i vaig veure un forat. Tenia la sensació de saber quina "clau" obria aquella porta. Em vaig quedar mirant el forat, pensativa. "Clic". "Ja ho tinc! El regal de l'àvia." Vaig recordar de sobte. Vaig desfer-me el pentinat i vaig inserir el pal que em subjectava el cabell. De cop la porta es va obrir. Un jardí molt cuidat va aparèixer darrera la porta. Un jardí que m'era bastant familiar. Vaig donar un pas endavant inconscientment i no em vaig donar compte de que havia travessat la porta fins que em vaig girar i no la vaig veure darrera meu. Espantada em vaig recorre tot el jardí però no vaig trobar res. Vaig entrar en la casa i em vaig trobar l'àvia estirada al sofà.

- Emm... Àvia? Ets tu? - vaig preguntar estupefacta.

- Qui sinó? - respon ella. - Et passa alguna cosa, nena?

- La veritat, no em creuries... Era com un somni.

La cara de la meva àvia va canviar.

- Bé, ja era hora de que ho sapiguessis. - diu amb un sospir.

- Que passa àvia? - dic confosa. - Digue'm el que hauria de saber.