El país de Majikku (ORIGINAL)

Capítol 3: El secret

A la multimèdia una representació de l'elfa Esmaragda i l'elfa Silvestra (al ser germanes tenen rasgs facials similars).

.

.

.

.

Narra l'Anelisa.

Per fi la Maggie tenia setze anys. Just quan l'anava a despertar per felicitar-la vaig veure un resplendor verd. Aquella brillantor tan coneguda per les dones de la nostre família. Vaig decidir esperar-la fins que acabés el seu viatge per el passadís de les portes. No esperava que tardés molt així que em vaig estirar al sofà i vaig obrir un llibre. Poc a poc em va venir la son. Em volia quedar desperta per quan la nena arribés però estava a punt de tancar els ulls. Per sort, un resplendor familiar em va despertar de cop. La Maggie ja havia tornat.

- Emm...Àvia? Ets tu? - em va preguntar amb cara de sorpresa.

- Qui sinó? - vaig respondre amb un somriure. - Et passa alguna cosa, nena

- La veritat, no em creuries... Era com un somni. - em va respondre immersa en els seus pensaments.

Els seus ulls em van recordar la primera vegada que vaig creuar la porta de Majikku. Va ser un moment impressionant. Em va encantar descobrir aquell món. La meva mare, ja m'havia explicat molts contes i llegendes sobre el país de les criatures fantàstics i de la màgia. Però jo havia cregut sempre que eren històries inventades. Fins que vaig complir els setze clar.

- Bé, ja era hora de que ho sàpigues. - dic deixant anar un sospir.

- Que passa àvia? - em diu confosa. - Diguem el que hauria de saber.

- Vine petita, t'haig d'explicar el nostre secret. - li dic fent-li un gest perquè s'assegués al meu costat.

- Nostre? Teu i de qui més? - em pregunta amb recel.

- De tota la família. Els gens masculins atorguen l'habilitat de viatjar en el temps i els femenins l'habilitat de viatjar en l'espai normalment. Bé, això es lo normal en les famílies màgiques. - explico a poc a poc.

- Àvia... Has dit... Has dit màgiques? - em talla, estupefacta. - Nosaltres som una família MÀGICA?!

- Sí, una família integrada per mags i magues. - li responc.

- No m'ho puc creure. Per què ningú em va explicar sobre això. Crec que és una cosa bastant important. - em diu amb un to més elevat.

- Escolta'm cuca. No t'ho podíem explicar abans de que complissis setze anys. Són les normes. - li intento explicar.

- Imagina't que em quedés atrapada en el bosc, o que em perdés i entrés en una altre de les portes?

- Mira, la majoria de les portes estan tancades fins que no tens el suficient poder i energia per obrir-les. A demés, si haguessis trigat més d'una hora t'hagués anat a buscar.

- ...D'acord. Et crec. - em diu una mica més calmada. - Ara em podries explicar tota aquesta història de la nostre família?

- Està bé, t'ho explicaré. Però no ara. Segur que estàs cansada i morta de son. Els viatges xuclen la teva energia vital però amb tot això no ho deus notar. - li dic amb un somriure. - Vés a dormir i al matí t'ho diré tot.

La Maggie va assentir. Em va demanar una mica de llet calenta amb xocolata com a ella li agradava i se'n va anar al llit. Li vagi portar a l'habitació i se la va prendre amb dos glops. Després es va adormir amb la tassa a la mà i jo li vaig agafar. "Bona nit, petita. Descansa i felicitats pels teus setze anys."

Narra la Maggie

Quan ja tenia els ulls tancats i estava ben tapada amb la flassada em vaig posar a pensar en tot el que m'havia dit l'àvia. Era una maga, segons el que havia entès, però no sabia que més em volia explicar fins al matí. Vaig intentar deixar de pensar-hi i em vaig adormir però en el meu subconscient encara quedava un record del meu primer viatge a aquell estrany passadís de portes que ara no em semblava tant estrany. Amb aquell pensament em vaig dormir completament.

Em vaig despertar a les deu i mitja passades. La meva àvia no havia fet el seu famós esmorzar dels diumenges sinó un senzill àpat que constava d'una torrada, una poma vermella i un got de llet. Encara que la taula estava parada i la torrada encara estava calenta, a la meva àvia no se la veia enlloc. Després d'acabar-me tot el que hi havia en el plat vaig anar a buscar-la. Vaig mirar per tota la casa però no quedava rastre de la meva àvia. On devia haver anat? Em vaig anar a vestir, no tenia pensat sortir enlloc però ja era tard, les onze i mitja passades, i m'haurien renyat si encara anés amb pijama a aquelles hores. Quan vaig baixar al menjador amb uns pantalons curts i una samarreta de tirants vaig veure un resplendor verd que venia del jardí. Estranyada vaig obrir la porta que donava al pati d'una revolada i vaig veure la meva àvia amb dues persones més.

- Anelisa, estic molt contenta de que la teva nena ja sigui adulta. - va dir la primera figura.

- Sí, però ha complit els setze fa unes hores. - va replicar la segona.

- Bé, en tot cas, ja és major d'edat. - va dir l'àvia en la meva defensa. - El que m'estranya és que el passadís tingues tantes portes en el seu primer viatge...

- Si vols la meva opinió, crec que és bastant normal. Jo ja m'ho esperava. - segueix dient la primera. - Sent la descendent de dues famílies bastant poderoses.

- En aquest aspecte tens raó, Esmaragda. Però la Jane i en Drake eren els més poderosos de tota Majikku i per tant, la seva filla deu ser-ho també.

- Se'n sap alguna cosa de la meva filla? Silvestra per favor, si en saps alguna cosa...

- Ho sento Anelisa. Encara res...

Abans de que la meva àvia pogués contestar, totes tres ja m'havien vist parada a la porta. Ràpidament van canviar de tema. Quan vaig tenir a prop les dones que acompanyaven a l'àvia vaig veure que tenien les orelles punxegudes. Volia fer-lis moltes preguntes però de la meva boca no va brotar cap so. Quan ens vam seureen el sofà de la sala d'estar m'hi vaig fixar millor. Apart de les orelles, eren com qualsevol altre humà. Però, hi havia una altre cosa que les distingia. Tenien una bellesa que cap persona tenia i els seus cabells tenien una brillantor natural. Em van somriure al veure'm observant-les. Jo em vaig enrojolar, no volia que em prenguessin com una simple noia que sols criticava l'aspecte.

- Maggie, bonica. Aquestes dues jovenetes són unes amigues meves. - em va presentar l'àvia.

- Hola Maggie, jo sóc l'Esmaragda però em pots dir Esma si t'és més fàcil. Aquesta és la meva germana Silvestra.

- Hola... - vaig saludar no del tot convençuda. Volia preguntar-lis tot el que em rondava pel cap. Qui eren? Que hi feien aquí? Com coneixien els meus pares? Descendent de les famílies més poderoses? Majikku? En canvi, em vaig quedar en silenci.

---

FOTO: Representació de l'Esmaragda