El mar sempre havia estat la resposta a tots els meus problemes.
Una persona pot ferir-te en qualsevol moment, i aquest mal és més gran quan és algú a qui estimes. El teu món es va fent petit cada vegada que penses amb les seves paraules, amb allò que et va fer tant de mal. Ja no et preguntes a tu mateix qui ets per por a trobar una resposta que et destrossi. Ja no tens forces per trobar-te, estàs perdut. Les persones que en un temps et varen estimar o encara t'estimen s'omplen de distancies. Ja no existeixen.
Però el mar sempre existirà.
El mar existeix per tranquil·litzar a la gent. Quan les persones ens sentim soles, preocupades, inquietes, nervioses, ens tiram al mar, perquè, una vegada estem a dins, somiam. Somiam en què tot el que ens ha passat algun dia desapareixerà. És un lloc lliure , aposta per pensar en tu mateix i els altres. És un lloc per plorar, les llàgrimes es camuflaran amb l'aigua i desapareixeran. Coses sense vida que ens fan sentir millor amb només existir.
Com la Lluna. La Lluna sempre sabrà del teu insomni. La Lluna no vol cors trencats. Estarà allà encara que no la necessitis. En aquelles nits de tristor i nostàlgia, t'observa. La seva claredat és un missatge que ens vol donar a les persones que tenim insomni per fer-nos sentir que no estem sols. Ens vol donar a entendre que si ella no té vida i ja brilla, nosaltres podem brillar el doble.
Ambdues coses no tenen vida. No et poden aconsellar, no parlen. Només escolten. Escolten els teus sentiments, viuen de les teves emocions. Escolten el teu cor bategar i et diuen que no estàs mort, que tens una vida i has de lluitar per ella, per molt difícil que sigui. Som amants de la fragilitat i del que ens fa tornar dèbils. Però el que no sabem és que qualsevol cosa, ens pot tornar forts i durs. Moltes vegades necessitam relacionar l'inexistent, el que no té vida, amb persones. Hi ha persones que viuen per viure, hi ha persones amb mort en vida. Però el que no saben és que amb només existir, ja fan que el teu món sigui mar i Lluna.
