Uns petits raigs de llum em varen despertar. Era un dia de merda, en un lloc de merda, en una vida de merda. Era tan irònic que hi hagués un sol tan radiant, doncs havia plogut bastant aquella nit i jo estava segura de que tendria insomni.
Insomni? De què em sona? Insomni sona a tu, a rutina.
Quan em vaig aixecar del llit i vaig anar a la cuina em vaig adonar de que no hi havia ningú. Vaig pensar que la mare estaria a fora, però no podia. Em posava dels nirvis. On cony són? Hòstia! Val, no et preocupis. Tranquilitza't. Segurament estaran a...No! He de sortir, he d'anar a qualsevol banda. Quan torni, ells hi serán. Vaig sortir de casa i no hi havia ni una puta ànima. De sobte, vaig sentir una llum que s'apropava més i més. Era una final? Era el final de la meva vida? No, no venguis llum, veste'n. No estic preparada per dois, ara. Només vull veure a la meva família, saber que estan bé i... Però la llum es va apropar encara més. Vaig intentar córrer, però ja era massa tard. Cridava, volia despertar-me d'aquell malson...
Aquella llum em va transportar a una altre lloc.
On era? No ho sé. Sols veia estrelles i raigs de sol. I la Lluna.
Lluna? De què em sona? Lluna sona a claretat, a tu.
Vaig intentar tenir una idea d'on era.
-On sóc? Què m'està passant? És un malson? No ho suporto més. És una broma? Me'n vull anar!
-Idò camina
Sento molta por a dintre. No vull mirar enrere. Em sento perduda. Tenc molta por. Qui és? No ho vull saber. No vull saber res.
-Si mires enrere només veuràs el teu passat. Veuràs el que no vols veure. Tens curiositat? Mata-la, destrossa la teva curiositat. No hi miris, mai.
-Qui ets? Com pots sentir el que penso? No miraré, t'ho prometo. Només vull saber qui ets, perfavor. Estic molt espantada.
-Qui sóc? Qui ets, tu? Per saber qui són els altres, primer has de saber qui ets tu. I per saber qui ets, has de començar a caminar...
-Ni caminar ni hòsties! Vull saber qui ets, res més! No importa qui sigui jo, no sé què cony hi faig aquí. No hi pinto res!
-Tranquilitza't. Si vols saber qui sóc, camina. Només et demano això, d'acord? Jo estic amb tu, confia amb mi.
-Uff...D'acord.
Aquella veu-persona-animal o fos el que fos i jo, vam començar a caminar per aquell lloc tan estrany. Era estrany, i un tant incòmode, però m'agradava. No hi havia res, només carreteres que conduïen als mateixos llocs de sempre, edificis en construcció, parcs abandonats...I el mar.
-Ostres! Què bé! Et juro, que l'únic que necessitava ara mateix era el mar. Relaxar-me, deixar de pensar on sigui que estic...Com l'enyorava. Això i un poquet de música no estaria gens malament.
Sigui el que sigui aquella cosa que em seguia, em queia bé. Inclús hi confio, amb allò. Volia parlar, volia preguntar-li coses, però s'hi va avançar.
-A vegades m'agrada mirar tot el que tenc al voltant. Sé que la vida d'un adolescent és una merda, un infern del que no pots sortir. Però moltes vegades només necessites un lloc per estar bé. Un lloc on només hi siguis tu mateix, sense pensar. Respirar de la teva pròpia atmósfera. I una vegada estàs tranquil, mires al món. I te n'adones de que l'única sortida que tens és ser tu mateix, i fer el que vulguis, sense que ningú s'interposi.
Vaig somriure. I esper que m'hagui vist, perquè aquella cosa m'ha fet estar millor.
-M'agrada mirar els núvols -diu-. Em sento com si estigués allà dalt, flotant, lliure...I a tu, a què et recorden els núvols?
-Mm...Als sentiments d'una persona. És allà, però quan el vent bufa, s'esfumen. I ja no tornen a ser els qui eren abans.
-I què penses de la forma d'un huracà?
-De la forma? Doncs que...Són autèntics.
-I del caràcter dels ocells?
-Que són molt simpàtics i agradables. Eh, per què tanta pregunta? A què ve això ara?
-Res, només estava pensant que els humans som retòricament inútils.
-Saps? M'agrada estar amb tu. Em fas riure, em fas sentir bé. Però tenc curiositat per saber qui ets. Sento que podriem ser molt amics, de veritat. Et necessito, i sento que no hi ha ningú com tu. M'has ensenyat en només dues hores el que molta gent no ha sabut dir mai en la seva vida. Estava molt malament abans, saps? Em sentia perduda i enganyada. Però tu has sabut fer que em trobi. Puc veure't? Vull saber qui ets, perfavor.
-Està bé, està bé...Jo també ho penso. M'agrades com a persona, ets única. Jo també sento que no hi ha ningú com tu. I si, em pots veure. Però quan et giris, tot tornarà a la normalitat. Estaràs tombada al llit i pensaràs que això ha estat un sonmi. N'estàs segura del que vols fer?
-N'estic decidida, ho faré. Ara mateix faig compte enrere i em giro, val? Tres, dos, u...
No hi ha ningú.
Només la meva ombra.
Només hi sóc jo en aquest lloc.
Em vaig despertar molt prest a causa del vent intens que copejava el vidre de la meva finestra. Em sentia bé. Sentia una pau i tranquil·litat inmensa dins meu. Per fi, totes les coses que pensava ahir, es quedaven en l'ahir, i totes les coses que em passen ara, es queden en el present.
Vaig obrir la finestra i em vaig quedar mirant els núvols. Els mirava perplexa, com si fossin el més important d'aquell moment.
I ho eren.
Com el xiuxiueig d'un ocell que passava desapercebut per l'horitzó. I com el vent bufava amb força per la finestra de l'ànima.
