Ha plogut mansament gairebé tota la nit. Volia anar a l'arrel dels meus somnis, però no hi he anat perquè plovia.
Res de tota aquesta ploguda es pot comparar amb totes les llàgrimes que estic traient per tu, i tots els cristalls del meu cor que, a poc a poc, van embrutant els meus llençols. Se'm fa un nus a la gola pensar que res tornarà a ser el mateix entre nosaltres, que tot el que em viscut ja no té sentit, i que ara no sóc res sense la teva amistat.
Se'm trenca el cor en mil trossets diminuts quan penso amb el teu somriure i aquells ullets de bronze que m'enlluernaven el dia i m'oblidava de tots els problemes. Se'm trenca el cor pensar que ara tu ets més feliç sense jo i que recordar-te vagi formant part del meu oblit. I es que, no saps fins a quin punt sóc capaç de donar la meva vida per tornar a tenir-te entre els meus braços o que em miris. No en tens ni idea.
Només vull que sàpigues que tu em vas fer feliç d'una manera que qualsevol altre persona no podria fer mai. I que tu, amb una simple mirada, fas que desconnecti d'aquest món ple d'enganys. Podria escriure't una llista sencera de tot el que sento per tu, però com ja veus, és de nit, i ara em toca somiar-te...
