Amb els catorze anys de vida que duc en aquest lloc podria dir que m'han passat milers de coses, des que vaig néixer, fins ara. Que cada dia aprenc coses de la vida i que res és com em pensava que era. Quan som uns infants sempre somiam en ser grans, que tot seria més divertit i emocionant, però no. Una vegada que arriba l'adolescència despertes el teu dimoni intern tens ganes d'enviar-ho tot a la merda i cridar, així de simple. Vols estar sol, però no sentir-te sol. Et deprimeixes per tonteries i al cap d'un minut estàs de puta mare. T'enamores de qui no et mereix i desitges algú quan saps que no et correspondrà. Què? Em direu que això no és un infern.
Però no és això el que pretenc escriure, ni molt menys. Estic gastant tinta aposta per criticar la societat que ens ha tocat viure. Vivim en una terra d'enganys, on tothom critica a les espatlles, on segueixen modes absurdes per voler destacar, on els sincers són els hipòcrites i els hipòcrites són els sincers. On els amics et prometen que sempre estaran al teu costat i són els primers en fallar-te, on has de dir tot el que volen sentir si no vols que et jutjin o et mirin amb mala cara.
I es que, el secret de la societat, és que no ens podem expressar en veu alta. No podem dir el que ens doni la gana, no podem exposar les nostres opinions, no podem fer res. Però, sabeu què? Que ja n'estic farta d'aguantar tot això. He intentat fer el possible perquè tot això s'acabi, perquè tots ens n'adonem del que està passant, que vivim en una presó anomenada món, però ja n'estic farta d'aguantar tot això.
L'únic que puc fer per evitar aquesta porqueria és esciure.
