Són les vuit i mitja de la nit i surt al carrer per baixar el fems. Quan obro la porta de l'ascensor i em veig al mirall el meu interior crida i em recorda que tenc una mirada cansada, i un cor cansat. Surt a fora i encara hi ha poca humitat. El carrer és negre i obscur, amb poques faroles iluminant.
No vull mirar enlloc. No vull mirar a la dreta i trobar el teu rostre. Sé que no hi ets, però no vull mirar. Només tenc els ulls fixos a la basura. Quan l'he tirat, em giro i baix el cap. Però de sobte, un xisclar de nins petits em crida l'atenció. Una nina fa voltes amb els braços enlaire. Un, dos, tres... Els dos nins s'amaguen; un a sota una taula d'un bar i l'altre al meu portal. Quatre, cinc, sis... Trec les claus de la butxaca, el nin em mira, em somriu i li torn el somriure. Set, vuit, nou... Obro la porta i quan es tanca el seguesc mirant. Em gir per prémer el botó de l'ascensor i el nin es gira per mirar la nina. Torn a mirar el botó ràpidament per si segueix encés. Però el nin, ja havia marxat.
