Quan el sol no brilla. Quan el vent bufa amb força. Quan els núvols són grisos. Quan comença a ploure en una tarda d'estiu.
Quan el temps s'atura. Quan els segons semblen hores. Quan el món deixa de girar. Quan estàs cansat i trist. Quan els teus amics ja no estan amb tu. Quan et sents sol. Quan el cor és una bomba que explotarà.
És allà, en aquell instant, quan te n'adones que has canviat. Ja no pots més, ja no ets qui eres abans. Sents que el món va massa aviat, que no mereixes el que tens. Sents que tot és com sempre, la mateixa rutina, els mateixos enganys, la mateixa merda...
I llavors et tombes al llit i plores. Te tapes la cara. Crides. Et desesperes, i plores encara més. Ja no saps què fer perquè tot sigui diferent.
Vols dormir, però no tens son.
Escrius, per expressar el què sents.
Pintes, per desconnectar.
I escoltes música, per somiar.
Però tot segueix igual.
Les mateixes coses de sempre et seguiran fent mal. Les seves paraules et destrossaran. I et preguntes què faràs.
Però no tens cap resposta.
