Em vaig estranyar quan em vares dir que anaves a aquell lloc quan la soledat et corroïa. Per a mi, aquell lloc era màgic. Gran part dels meus moments d'infantesa els vaig passar allà, pensant que no hi hauria demà. Recordo quan la meva mare m'ensenyava lliçons sobre la vida. Un dia li vaig preguntar com es va crear l'univers. Aleshores jo era una nina petita i ho volia saber tot, des de com estava feta la matèria fins a voler saber per què hi havia tantes guerres i gent que es matava. Llavors, em va contestar que els científics caminaven bojos per esperar trobar una solució, per què el que potser no sabien era que l'univers havia existit sempre. Perplexa, mirant els ulls de la mare, vaig donar-li voltes a aquella pregunta. Una vegada més, la mare em va sorprendre.
Recordo que tu i jo, teníem una incòmoda postura quan vaig pensar amb el que em vares dir. Ens acabàvem d'acomiadar sense saber el que havia passat. D'ençà a que estava acostumada a dir-te adéu, suposo que ni sabia per què ho feia.
Duia la teva camisa, aquella que t'agrada tant. Cada vegada que respirava sentia la teva olor i em venien a la ment milers de records. Record quan sentia que tu i jo érem les úniques persones d'aquest condemnat planeta, com si no hi hagués ningú més. Ara el món em tortura a mi perquè tu ja no hi ets. Recordo quan m'ajudaves tant quan estava tan malament, quan et preocupaves per mi. Alguns de tots els moments que havíem viscut m'encantaven, d'altres, els odiava. És irònic com una persona pot viure de records, com pot sentir-se tan sola i intentar alimentar-se d'ells oblidant-se del present, de l'important que és la vida.
''-Mare, per què els cargols surten quan el sòl està humit?-vaig preguntar-li quan caminàvem per aquella costa mentre plovia-.
-No ho sé. Suposo que ells no tenen por, i, encara que el cel estigui ennuvolat, surten al carrer a gaudir, com si no existís el demà''.
El sol es tallava a l'horitzó quan vaig arribar als bancs del final d'aquella costa. Em sentia bé amb mi mateixa pel simple fet d'haver anat a aquell lloc. Ja que no tenia ganes de viure, almenys deixava que una mica de bogeria se m'interposés al meu interior. Encara que tenia la meva música i escoltava la teva cançó, no deixava de sentir-me sola.
Tu sempre seràs el meu univers. Has existit sempre, i encara que tot s'hagi acabat, sé que sempre estaràs dedins. Si he de triar quina és la meva ciutat preferida, et triaria a tu, perquè tu fas que les llums del carrer s'il·luminin. Fas que les nits no semblin tan estranyes a fora, i que els dies no semblin tan pesats com pareixen.
Si he de triar quina és la meva ciutat preferida, et triaria a tu.
