En dies com aquest, a vegades em pregunto el ''per què'' de les coses.
Començam el més de juny, fa vent, i el sol s'amaga. Però avui no fa un vent qualsevol, d'aquells que et despentinen els cabells i tu te cagues en tot. És un d'aquells que xiuxiuegen el teu nom i cada vegada que l'aire m'entra als ulls, comencen a caure unes gotes molt fines per la meva galta.
''Per què em noto tant cansada? Per què tinc ganes de plorar? Per què l'únic que vull és desconnectar d'aquest món i estar amb tu? Per què em nego que m'estimes, si igualment m'acab il·lusionant? Per què he deixat de ser feliç?''
Efectes de l'adolescència -pensa el meu inconscient-. D'ençà que t'adormis, tot tornarà a ser el mateix que abans.
Però per a mi, cada dia és una guerra sense armes. He de suportar els teus ulls que no em miren, la teva rialla distanciada, els teus braços que no m'abracen i la teva mà que no encaixa amb la meva. Són incontables les vegades que me dic a mi mateixa que tot cambiarà, que a poc a poc aquesta desilusió per qualsevol cosa, acabarà, i que tot tornarà a ser com abans. Però amb només observar-te, tot s'esvaeix, i tots els esforços per intentar que tot canvii van enfonsant-se al meu mar d'esperança i nostàlgia.
