Els contes d'en Richy

Contes maig 2022

Espaguetis amb salsa de xocolata desfeta

Aquesta és la història de per què al meu restaurant tenim espaguetis amb salsa de xocolata desfeta.

Tot va començar quan va entrar un client que ho va demanar i, naturalment, vam dir que no teníem aquest menú. Més tard, en va arribar un altre, un altre i un altre, vam adonar-nos que estàvem perdent clients per no oferir-los el que volien.

 Finalment, ens hi vam posar i el restaurant de seguida es va omplir. Resultava que era cosa d'un influencer que tenia molt èxit. Ell ho va demanar i clar, els seus seguidors van voler imitar-lo, i al final teníem tanta gent al restaurant, que ara, qui vol entrar, ha de demanar hora. Ara, tothom vol tastar els nostres espaguetis, ja que gràcies a aquell influencer, els espaguetis amb salsa de xocolata desfeta, és el nostre plat estrella.

Oïda selectiva

Cada cop que algú em diu "escolta aquesta cançó" jo dic que no puc. Però no és que no pugui, perquè no tingui temps, el problema és que jo no escolto cançons; però el problema no és que no escolti cançons perquè no vull, sinó perquè no puc. Però, literalment, no puc, perquè les meves orelles no capten les freqüències de la música. I aquesta és la raó per la qual no escolto cançons.  

Un dia brillant

Avui l'horòscop diu que brillaré, això vol dir que destacaré a la feina i que ho faré tot molt bé, millor que l'altra gent. Seré el centre d'atenció, tothom em coneixerà per la feina que faig. Per fi seré recompensat, per fi destacaré entre els companys, per fi tindré una identitat pròpia.

Per tant, és hora de sortir de casa i anar cap a la feina.

— Ei, fill no ho tornis a fer, això!

— Sí, pare...

Un nen m'acaba de tirar purpurina a la cara. Ara ja entenc a què es referia l'horòscop.

Per fi arribo a la feina.

— Mira, mira com va. Ha, ha. —diu un company de feina. Els altres li segueixen el joc i es burlen de mi.

— Sí, ja ho sé, tinc purpurina a la cara. I ara, deixeu-me en pau, si us plau, que tinc feina.

Àlbum fotogràfic

— Ei! Lluís! Com t'ha anat l'entrevista de feina?

— Genial, m'han dit que haig d'anar al Carib a fer un àlbum fotogràfic d'un casament.

— Hi aniràs?

— Oi tant, el viatge el paga l'empresa.

Uns dies més tard:

— Com va anar la sessió de fotos al Carib?

— Una mica desconcertant.

— Per què?

— És el primer cop que fotografio un gos dalt d'un arbre.

— Però si això és de primer de fotografia! Bé amb gossos no, però amb gats sí. A més, no em vas dir que anaves de casament? Que potser era el gos, qui es casava?

— No, no. Qui estava dalt de l'arbre, era jo. Vaig perdre una aposta.

— I el gos?

— Ah! Ell era a la gespa, era de la núvia.

El cartell

Aquesta és la història de com vaig aconseguir que canviessin un cartell que ja s'entenia i que estava bé.

(Ding, dong)

— Bon dia.

— Bon dia, què voldrà?

— Res, res.

— I aleshores, per què truca al timbre?

— Trucar? No, no. Jo he polsat el timbre.

— I per què, si es pot saber?

— Oi tant que es pot saber, és molt senzill: a la porta he vist que hi ha un cartell que diu: "si us plau, polseu el timbre", i com que soc educat, l'he polsat. Jo et juro que volia trucar el timbre, però, el cartell diu que el polsem i jo he fet el que hi diu.

— Aleshores vols res?

— No, no. Només l'he polsat perquè el cartell deia que ho fes.

— Però això és per si vols alguna cosa de la botiga.

— Al cartell no posa: "si us plau, polseu el timbre, si voleu alguna cosa de la botiga".