Petites històries

Part sense títol 57

El buit.

Un altre cop el buit.

Sempre és el buit, el que sembla que us funciona més, el camí més fàcil però també el més dolorós per mi. No sé ni si tant sols en sou concient, m'agradaria pensar que no.

Crec que en general tots heu sigut suficientment adults per saber que el buit fa mal, i que és una de les pitjors maneres de posar distància entre dues persones.

Estic cansada del buit.

Però al final el que més mal em fa és que justament tu decideixis recorrer aquest camí.

Sé que és culpa meva que les coses s'hagin pogut complicar més aquest últims mesos, però com cada cop estic reafirmant i comprovant més i més, les coses que passen entre dos són precisament això, cosa de dos.

Però aquí estic, intentant decidir si bloquejar-te o deixar-te de seguir per tal d'allunyar-me d'una vegada per totes i així poder continuar amb la meva vida. Però com sempre no m'atraveixo i em poso excuses com: Sigues madura, així semblaràs una notes o li demostraràs que no estàs bé.

Però és la realitat, no estic bé, no ho porto bé, m'havia tornat a fer il·lusions per més que m'ho negués a mi mateixa. I bloquejar-te o fer el que faci falta per estar millor mai serà senyal de inmaduresa, més aviat al contrari crec jo, ja que saps què necessites per estar bé.

Però no m'atreveixo perquè no et vull deixar anar encara.

Em fa molta por el que ha de venir, no em veig capaç d'afrontar-ho. Encara que sé que després tot serà millor i hauré après una cosa tant important com és estimar-se a un mateix i saber estar sol.

Saber estar sol. Per poder estar amb algú.