Petites històries

au

Estic començant a veure que ets com un cristall fi, una ploma o el material més sensible que existeix.
El problema esque tot això ho amagues, i ho fas tant bé que per això no havia estat capaç de coneixre't fins ara.

Jo sóc una persona impulsiva i directa, dic les coses sense pensar molts cops.

I em fa por com algú com tu pugui reaccionar això.

T'estic agafant un apreci impresionant, i sento de veritat el que he provocat avui.

Sóc molt agüista i prepotent a vegades.

No vull esguerrar les coses però només sento que cada cop ho faig pitjor.

No se com sortir d'aquest forat que jo mateixa he cavat.

Per una minuscula part estic contenta perquè he aconseguit “clitxar-te” he aconseguit arribar allà on sempre arribo amb facilitat de les persones, aquell jo que fa que em comporti d'una o d'una altre manera.

Tot i que em fa por el que he descobert.

És com si jo fos foc i tu un bocí de paper.

Tinc por de destruïr-te amb tanta facilitat que no et puguis tornar a aixecar.

I per alguna raó tinc més por de tu que de mi.

Perque si et fes mal... no ho podria aguantar. Em sentiria culpable de per vida.

No sé com arreglar tot això, no sé si ho podrem superar, no sé si serà tot igual, no sé si s'acabarà tot d'aquí unes hores... Només vull que sàpigues que aquests dies han estat la glòria, i que jo no els canviaria per res del món. Ni per mil anys, ni per mil milions d'euros, ni per la joventut eterna... Per a res.