Petites històries

"Vine a les 17:00 "

-Un cafè amb llet desnatada i amb gel, i si pot ser, sucre morè. Si us plau.-

-D'acord... crec que és la primera vegada que em demanen un cafè tant llarg.-

No puc evitar un somriure. És la primera persona que no em mira malament.

-Sí, a vegades molesta una mica als cambrers... però així és de lúnica manera que realment el disfruto.-

-Dons només has conegut els cambrers dolents... saps què? Et prepararé jo mateix el cafè.- Veig com el noi amb el davantal negre de l'starbucks s'aparta de la caixa i se'n va a la part en que preparen els cafès.

-Com t'hi llueixes...- Diu la noia malhumorada de just darrere meu.

-Eh... no era la meva intenció. Ho sento!- Dic a la noia i en general a tota la fila que ara em mira. Si em poses vermella ara mateix crec que se'm podria confondre per una tomata. I tot per culpa d'aquest noi.

-Aquí el tens.-

-Merci... D'això, només et volia avisar de que a partir d'ara vindré sovint per aquí... t'agrairïa que no em vulguessis fer el cafè cada dia... perquè sinò perdreu clients a aquesta hora.-

El noi em mira divertit m'entre entre tanca una mica aquests ulls blaus tant cristal·lins.

-No t'ofenguis... però veus la noia que estava darrere teu a la fila?- Miro on m'assanyala i veig a la noia que pica nerviosa amb el peu contra el terra. -És la meva ex, i no hi ha res millor que molestar a una ex, m'entens?-

Un somriure nerviós se'm dibuixa a la cara.

-No em parlis d'exs, si us plau... n'estic fins...- Em passo la mà pel front suspirant. -Però bé, ja no t'entretinc més. Merci pel cafè.-

-De res, que passis un bon dia Emma.- Sento que diu quan ja m'he girat.

Em giro sorpresa, com sap el meu nom? En cap moment li he dit... però ja no sóc a temps de preguntar-li, ja que ja torna atendre els clients amb un somriure que diu que sap més del que tots ens pensem.

Surto de l'Starbucks encara sorpresa, faig un glop del meu cafè i somric. Alguna cosa deu portar, perquè no puc evitar anar somriguent fins a la feina.

*

Avui no hi és.

És el primer que penso quan entro a l'Starbucks i miro el taulell, el noi d'ahir no hi és.

Pot ser està malalt, o pot ser aquestes hores no li toquen i ahir feia una substitució, o pot ser avui no treballa.

Però que faig? No paro de pensar amb el noi d'ulls blaus, i per alguna estranya raó, des de que m'he despertat que tinc ganes de que arribés aquesta hora.

-Hola! El seu cafè ja s'està preparant, pagui i passi directament a l'altre taulell.- Em diu la noia pèl-roja que avui està a la caixa.

Sorpresa faig el que em diu. Allà m'hi trobo el noi d'ulls blaus.

-Hola Emma!-

-Hola...-

-Li he demanat a la Ruth que em canvies el lloc, així et podré preparar el cafè cada dia sense que et queixis.- Em quedo sense paraules. Aquest noi és molt estrany, em parla com si ens coneguessim de tota la vida, i just és el segon dia que ens veiem.

-D'això... et puc preguntar com saps el meu nom? Ahir no me'l vas preguntar.-

Ell aixeca les celles misteriòs m'entre m'allarga el cafè.

Arribo a la meva taula i deixo el got de paper al costat de l'ordinador. Des de que he sortit del local que em pregunto si hauria de deixar d'anar-hi. Pot ser aquest noi està boig, tot i això no explica com sap el meu nom. Només hi ha una possibilitat entre infinites de que l'hagués endevinat.

Torno a agafar el got, és llavors quan me n'adono que en comptes de haver-hi escrit el meu nom, el noi hi ha escrit "Vine a les 17:00"