Petites històries

cha

Em sento decepcionada.
Dolguda. Desil·lusionada

No entenc el teu punt de vista.
Sempre he pensat que la meva manera de pensar s'asemblava a la teva, al cap i a la fi ets el meu pare, cabia a esperar.

Em pensava que t'entenia i sabia com pensaves, que em podia abançar a tu i sabria quina seria la teva resposta, que com a bona adolescent et podria superar.

Però ara de cop sembla que siguis una altre persona. Potser és culpa meva, i això és el que em fa més mal.

No et conec, no sé com penses, no sé qui ets.

Això fa que no sàpiga com reaccionar, com adelantar-me a tu.

No sé si a qui trobo a faltar, si per qui ploro és per tu, o per qui em pensaba que eres.

I això em fa por. No. No em fa por, m'aterroritza.

És per això que ara estic en un moment que no sé cap on moure'm.

No vull fer cap paç en fals, però crec que ja en porto uns quants, i no me n'he adonat.

I segueixo sense adonarme'n, perquè si pogués tornar enrere faria el mateix una i una altre vegada, potser és perquè sóc agüista i estic millor així, potser és perquè soc agocèntrica i no vull acceptar que m'he equivocat.

Dos adjectius que tu odies.

Això sí que estic segura de saber de tu.

Aquests dos adjectius no els suportes, els repel·les, els fastiguejes.

Potser, només potser.

És per això que tinc aquesta extranya sensació cada cop que penso amb tu.
Cada cop que et trobo a faltar.
Cada cop que et vull abraçar.
Cada cop que ploro.
Cada cop que et somio.
Cada cop que t'estimo.

Acabo de descobrir això en una història que no tocava, ja ni me'n recordo benbe que és el que realment volien dir les meves paraules...
Però bé, ara ho penjo a aquí que és on toca.