Petites històries

Adínaton

No t'ho puc enviar,
perquè significaria fer-te més difícil oblidar-me i moltes més preguntes per les quals no tinc resposta, així que ho escric aquí.
Un petit racó de l'inmensitat d'internet on mai acabaries rebuscant.

Fa uns dies que penso molt més amb tu del que vull acceptar.
Penso en les caricies que trobo a faltar, en les teves mirades i en els teus somriures.
En quan anàvem agafats de la mà, em posava tonta, a fer el burro; saltar, correr, fer zigues-zagues... i tu em seguies. Sense importar el que penses la gent del nostre voltant.

No puc mirar Narcos, ni veure l'anell que porto i no pensar en perquè vaig triar portar-lo al dit que porto (he pensat en canviar-me'l de dit, però seria com trencar la última cosa que em lliga a tu i encara és massa aviat per això), ni tant sols a tu et vaig explicar la meva decisió de dit.

Anular dret.
On es porten els anells de casament,
perquè em sentia unida a tu fins l'eternitat.
Però la gent es divorcia,
i els meus sentiments són una muntanya russa constant.
Pujant i baixant.

Sé que no et vaig donar una explicació, has hagut de treure les teves pròpies conclusions, però mai sabràs del cert si has encertat amb tot o hi ha alguna peça que et falta.
I la veritat és que no sóc capaç d'explicar-te perquè vaig arribar a la conclusió de tallar amb tu perquè ni tant sols jo ho sé. Va ser alguna cosa que de cop vaig veure molt clara, i simplement vaig seguir el que em deia.
No ho sé explicar.

Tant de bó d'aquí un temps trobi a una altre persona que m'estimi com tu ho has fet, fas.
I tant de bó jo sigui capaç un dia d'estimar com tu.
I el mateix et desitjo.

Tot i les coses que et fallen, des de ser victimista a saltar pel no res, ets una gran persona, per això encara t'estimo, de la meva manera, sempre t'estimaré.