XOB

El poble

-Ja arribem?- preguntaven la Paula i el Julen cada cinc minuts.

-Encara falta una hora, no m'ho torneu a preguntar.-deia mon pare.

Anàvem en dos cotxes: el Julen, la Paula i jo a un, i a l'altre el Borja i l'Amaia, però de ben segur que els dos estaven adormits. Jo, pensava en què faria quan arribés; tenia pensat deixar la maleta a casa i anar a veure a l'Hug i els nostres altres amics.

-Val nois, estem a punt d'arribar, però m'aniria bé una petita pausa. Pararem en aquest bar, si?

-QUÈ?! Però si estem a punt d'arribar!!

-A vera, aquí jo sóc el conductor i estic cansat, així que pararem. Tranquils, només seran deu minuts...

-Sandra, pots fer algo? No aguanto ni un minut més sense veure a l'Hug...- em va dir la Paula a cau d'orella.

-Va, no passa res. Només un moment.-vaig dir intentant alegrar-la.

Va fer cara de fàstic i es va girar. Vam parar a un bar cutre de la carretera i el segon cotxe va fer igual. Vaig veure com el Borja estava dormit arrepenjat a la finestra, així que li vaig fer un ensurt donant un cop al cotxe. Sempre li dono ensurts, en aquest noi. Es va despertar de cop i em va mirar amb odi. Vaig riure i ell també. Al bar ens vam demanar unes begudes i vam tornar a la carretera. Ara, el Julen i la Paula estaven encara més neguitosos.

-Creus que l'Hug ens estarà esperant a la plaça, com cada any?- preguntava la Paula.

-Això espero. Si no, haurem d'anar-lo a buscar...- responia el Julen amb un somriure d'orella a orella.

-D'acord nois, ja estem.- va dir el meu pare entrant al poble.

Era un poble antic, petit i molt urbà. Al principi del poble, s'hi podien veure una creu i la casa de l'alcalde. Després, hi havia la plaça.

-HUG!!!!!!- va cridar el Julen.-la Paula estava blanca, molt nerviosa i les mans li suaven. Els cinc ens vam baixar dels cotxes i li vam dónar una gran abraçada a l'Hug.

-Per fi!! Us trobava a faltar.- va dir. Havia crescut molt, era tan alt com el Borja, l'estiu anterior era de l'estatura de l'Amaia.

-Com has crescut, xaval.-li va dir en Julen i ell va riure.

-I les vostres bicis?-va preguntar.

-Al cotxe...- va contestar la Paula, que ara estava vermella i les mans ja no li suaven.

-Doncs aneu, que hem d'anar a veure als altres.

Vam còrrer fins els cotxes, ja aparcats. El meu pare i la mare del Borja estaven parlant i treient les maletes. A saber on era ma mare.

-Les bicis!!- va cridar l'Amaia.

-Estan aqui.- va dir la mare del Borja.

Vam agafar totes les bicis. La meva era negra i blava, senzilla, del Decatlon. La millor era la del Julen, que se l'ha havia recomenat l'Hug. Era verda, de rodes fines i amb milions de marxes.
Vam anar a la plaça, i allà estava l'Hug, amb la seva bici plena de mecanismes d'alta calitat.

-Val, el Marcos i el Diego estan al camp del riu.-va anunciar i vam anar cap allà.

En Marcos era entre ros i castany, més aviat baixet, però molt prim. Era molt amic del Borja. El Diego, era tot el contrari; era de cabell negre, alt, i bastant gras.