XOB

Comiats

L'Òscar i jo estàvem sols a la casa, i els dos estàvem somrient com uns ximples. Ens acabàvem de declarar nòvios, però no sabíem què cony fer.

-Vols donar una volta pel poble? Total, tampoc fa tant fred...

-És de nit...-vaig dir amb poques ganes. Vaig veure la seva cara de gato con botas i vaig afegir:-D'acord... Anem a casa teva?-vaig dir aixecant-me del sofà.

-Està ma mare. Si vols us presento...

-No sé... Millor que no...-no tenia ganes de conèixer a ningú més, i encara menys a la mare del meu nou nòvio.

-Sí! Ara que ho penso, ho hauria d'haver fet abans...

-Òscar... No crec que sigui el millor...-vaig dir obrint la porta per a marxar.

-Per què? Segur que li caus molt bé. Va, anem!-va dir estirant-me de la mà. Ell m'arrastrava pels carrers i jo cada cop estava més insegura. Era de nit i no es veia res, jo només em guiava per la seva mà. De cop, es va parar i vaig sentir el soroll d'un clauer. Ja havíem arribat a casa seva... Genial! (Ironia) Ell va obrir la porta i vaig veure com la televisió estava encesa i hi havia algú mirant-la.-Mama! Apaga la tele, que et vull presentar a algú...

-Òscar...-vaig xiuxiuejar, però no em va deixar acabar.

-Tranquil·la...-va xiuxiuejar. Es va dirigir a la seva mare, amb mi al darrera.-Aquesta és la Sandra. I és...

-La teva nòvia.-va interrompre. Jo em vaig quedar flipant. Què era, adivina?!

-Sí... Com ho saps?

-No sóc tonta, fill. Bé, sentat, si us plau.-jo em vaig asseure al sofà i em va començar a fer preguntes:-Quants anys tens?

-Aquest any he cumplit catorze.

-Així que ets un any més petita que ell, eh??-jo em vaig posar vermella com un tomàquet, ho estava passant força malament.-Tranquil·la, no passa res. A quin institut vas?

-Al Maria Lluisa.

-Hum... No em sona. I els teu pares? Qui són?

-Fabià i Mariona... Se'n van anar del poble fa un parell de dies.

-I t'han deixat sola?!

-Sí. Bé, és que havien de cuidar als meus germans a la ciutat. Es van posar molt malalts.

-Em sembla de males persones deixar a una adolescent sola sense un tutor legal durant tant de temps...-va dir tranquilament.

-Mama!-va queixar-se l'Òscar. La veritat, jo també flipava una mica.

-Fill, jo dic el que opino. Si em sembla de males persones i irresponsables ho dic, i punt.-l'Òscar va sospirar, em va agafar de la mà i em va portar al pis de dalt, a la seva habitació. Era molt gran. Les parets eren grises i hi havia tocs blau. Tenia un escriptori, i fins i tot una tele per a ell mateix.

-Perdó... La meva mare va a la seva, no li facis cas.

-Si, ho he vist.-vaig dir rient.-La meva mare igual, no passa res. Però t'he dit que era mala idea presentar-me a la teva mare!