XOB

Nous?

Quan ja era hora de tornar cap a casa, vaig anar acompanyada de l'Amaia. Les nostres cases estàven molt a prop, així que sempre tornàvem juntes.

-Què faràs quan arribis a casa?-em va preguntar.

-No ho sé. Suposo que repassar socials, tenim l'examen demà.

-Ah.

Les converses amb l'Amaia sempre acabaven amb un "AH". És tan rareta que encara no sap el que és un moment incòmode... Després d'uns quants carrers, vaig arribar a casa. La meva mare, el meu germà i la meva germana estaven allà.

La meva mare és molt pasota. Es diu Mariona i sempre va a la seva; el seu treball, les seves feines... Per tant, no fa cas a la meva germana, que està tot el dia emprenyant. Té 7 anys i es diu Emma. Està a una edat on encara no tenen prous deures, així que va fent l'idiota per tota la casa i no em deixa concentrar-me mai. El meu germà, té 15 anys i es diu Jordi. És genial. No és dels típics que no foten res i passen de tot. És molt bona persona, i, com és més gran que jo, sempre m'ha anat ajudant a la meva vida i va dónant-me consells de tant en tant.
Vaig repassar socials fins que tenia tot bastant clar, cosa que em va costar molt per culpa de la meva germana.
Quan vam començar a sopar, va aparèixer el meu pare, que es veu que encara no té els seus horaris molt clars. Es diu Fabià i és un especialista en llengüa. M'ajuda quan tinc deures o dubtes.

...

Al cap d'unes setmanes, va passar una cosa molt estranya:

La Paula, el Borja i jo estàvem arribant a classe quan la nostra tutora va aparèixer.

-Hola nois, us vull presentar a uns nens que han vingut nous aquest trimestre.-va dir amb la seva veu tan irritant. Dos nous?! A la meitat del trimestre?!

-Hola, jo em dic Estela, i tinc 14 anys. Tinc un germà bessó. -I va senyalar a l'altre nen.

-Jo sóc el Didac. I vull que em digueu DI-DAC. Amb la síl.laba tònica al "Di", si pot ser, si us plau.

Em vaig fixar bé en el Didac. Era alt i prim, castany, d'ulls morens i amb moltes pigues, igual que jo. Semblaven simpàtics. Aquell pati ens vam apropar a ells. Estaven junts, a un racó, sense dir res.

-Hola! Sóc el Borja. Ell és el Julen, ella la Paula, la Sandra i l'Amaia.

-Hola!-va respondre el Didac.

-Hola.-va dir l'Estela, amb cara de fàstic.

-Li passa algo?-va preguntar l'Amaia.

-Tu què creus, nena, eh? Eh?

L'Estela es va posar com una fera, tots estàvem flipant excepte el seu germà, devia estar acostumat. El Julen es va apropar al Didac i li va dir, en veu baixa:

-És així normalment?

-Si... Bé, ens vam anar de l'altre escola perquè no queia bé a ningú. Jo sí que tenia amics, però...

El Didac em va fer una mica de pena. Estava disposada a conèixe'l millor. I a soles, perquè entre l'Amaia i el Julen no arribaríem molt lluny. Vaig mirar a l'Estela i a l'Amaia, s'estaven mirant amb cara d'assassines.

-Vine un moment, si us plau.-em va demanar el Borja. Vaig obeïr i em va portar a l'altra punta del pati.

-Què vols?-vaig preguntar impacient.

-T'agrada el Didac.

-Què dius? No.

-Si.

-Que no!!! És guapo, però no el conec ni de cinc minuts. No comencis...

-Va, se't nota a la cara. Si jo fos el Didac ja m'hagués donat compte.-va dir interrompent-me.

-Que no.

-Ja veuràs.

Es va acabar el pati, i vam tornar a les classes. No em treia del cap el que m'havia dit el Borja. Estava boig. Com volia m'agradés un nen que ACABAVA de conèixer?!?!