XOB

Què cony?

Em vaig despertar a la cadira on m'havia assegut aquella nit. El sol brillava, i els ocells volaven al voltant de la casa. Vaig sortir de la terrassa i vaig baixar. El Diego, l'Amaia i la Paula estaven al menjador.

-On estaves? M'he despertat i no hi eres.-va dir la Paula.

-Ja, és que per la nit no podia dormir, així que vaig sortir a la terrassa i em vaig dormir allà mateix.

-Bon dia!!!-van dir l'Hug, el Borja, el Marcos i el Julen de cop.

-Avui anirem d'exploració.-va dir el Diego amb una veu "misteriosa".

-Sí. Hi ha una casa abandonada a les afores del poble i des que ho sabem tenim ganes d'anar-hi.-va anunciar l'Amaia. Era el primer cop en molt que la sentia parlar.

-Ahh...-vam dir tots, una mica dormits i poc interessats.

Vam esmorzar, ens vam dutxar i ens vam vestir; jo amb una camisa negra, pantalons blancs tallats a l'alçada del genoll i un altre cop, Adidas superstar. Vam sortir de la casa i vam agafar les bicis, tot seguint al Diego i l'Amaia. Es van parar davant d'una casa mig destrossada, de color marró envellit.

-Aquí és.-va dir l'Amaia molt emocionada.

Vam deixar les bicis a l'entrada i vam obrir la porta. No entenia què coi fèiem allà, però jo els hi seguia el rotllo.
Era una casa abandonada, tot estava trencat i vell, i hi havia teranyines per tot arreu. A mi em feien molt de fàstic les aranyes, així que intentava esquivar les teranyines, però no hi havia manera: estaven a qualsevol lloc. Vam entrar a la cuina; tenia electrodomèstics moderns, però tot estava buit i brut. Continuant per un passadís, hi havia el saló; un sofà prehistòric (també ple de teranyines), una taula plena de carcoma i una televisió molt antiga. Després, hi havia les escales; també plenes de carcoma i teranyines. El segon pis era el de les habitacions. Primer, vam entrar a una petita; amb dos llits individuals recoberts per un plàstic trencat. I després, vam entrar a la habitació gran. Quan vam obrir la porta, una veu vella va cridar:

-Fora! Fora! No torneu a entrar! No torneu a molestar-me!

Tots vam sortir corrents: qui era aquell? I per què vivia a una casa tan horriblement fantasmagòrica?

-Què cony ha sigut això?- va preguntar espantat el Marcos quan ja estàvem agafant les bicis.

Vam arribar a la casa i era hora de dinar. Mentre paràvem taula, la Paula i jo comentàvem el que havia passat.

-Qui viu a una casa tan antiga? Espero que sigui qui sigui no ens mati...-em va dir.

-No ens matarà, només ens ha donat un ensurt molt gros, a més, pensàvem que estava abandonada...

Vam dinar una amanida i de postres un pastís que havia fet la mare del Borja per a nosaltres. M'estava acabant el pastís quan vaig notar que algú em trucava.

-Sí?

-Hola!! Sóc el pare. Ta mare i jo t'hem de dir una cosa, vine i t'ho expliquem.

-D'acord...-Em vaig espantar una mica; si el meu pare i ma mare m'havien de dir alguna cosa, normalment no era bo.

-Els meus pares m'han trucat, volen que hi vagi. Fins després.-li vaig dir a la Paula.

-Ja m'explicaràs què ha passat... Fins després!!

Vaig agafar la bicicleta i vaig anar cap a casa seva. Pels carrers no hi havia ningú (era hora de dinar). Vaig trucar a la porta i ma mare em va obrir.

-Hola. Passa, que t'hem d'explicar una cosa.-El meu pare estava assegut a un sofà, i em van fer seure a un tamboret.

-L'Emma s'ha posat malalta, i el Jordi també. Es veu que hi ha una grip per la ciutat, així que nosaltres dos anirem amb ells per cuidar-los. Et quedaràs amb la mare del Borja, val?-jo vaig assentir.