XOB

Examen sorpresa

Em vaig despertar fatal: em feia mal el cap i la gola. Tot i així, em vaig aixecar, em vaig dutxar i vestir. Vaig anar a l'Institut i a l'arribar, em vaig trobar al Borja mirant el mòbil apunt d'entrar. Vaig còrrer fins a ell i... BAM! Li vaig fer un ensurt que no se'l aguanta. Ell i jo som molt amics, és molt graciós i ens coneixem des de petits. El seu defecte és que tota l'estona està lligant o pensant en noies... Fins i tot quan està sortint amb una!

-Saps que tenim un examen sorpresa de català? -em va dir, tan tranquil. A classe em vaig trobar als altres.

-Sabeu que tenim examen de català?-vaig anunciar.

Me cago en dios!! No vull suspendre...-va queixar-se el Julen.

-No et caguis en coses rares...-va dir l'Amaia. L'Amaia és la més tímida i ximple del grup. Ella creu en Déu i al menjador sempre es posa a resar abans de menjar. Tots ens morim de vergonya... És una noia una mica... estranya.

En aquell moment va entrar el professor de matemàtiques per la porta. Tocava la pitjor assignatura del món.

-Senteu-vos als vostres llocs ràpid, que avui em toca dir-vos com aneu a l'assignatura. Tothom es va asseure ràpidament excepte jo, que vaig ser l'última. No em feia cap gràcia que ens diguessin les notes.

-Sandra... Negatiu!

-Per?!

-Ja saps per què. -He posat aquesta frase així perquè odio quan els professors diuen això, em fa tanta ràbia...- Bé nois, aniré dient per ordre de llista les vostres notes. M'és igual si no voleu que la digui, ho faré de totes formes.

I va dir totes les notes de la classe. Només escriuré les que m'interessen:
Amaia: Suficient pelat.
Paula: Bé.
Borja: Bé.
Julen: Insuficient.
I jo, bé, ja us ho podeu imaginar...

Tot el que va passar després d'aquell moment suposo que no us interessa molt, així que aniré directament a quan vam sortir de l'Institut.

-Avui on anem?-va preguntar l'Amaia.

-A casa meva no hi ha ningú.-va dir la Paula. La casa de la Paula està força lluny de l'Institut, però ens agradava caminar pels carrers i riuren's de la gent.

La Paula és una noia que cau bé a tothom, molt simpàtica, el seu defecte és que no li agrada gens fer esport, a ella li mola quedar-se asseguda al pati. És la meva millor amiga amb diferència.

Quan vam arribar a casa la Paula, el Julen va dir:

-Mira que sóc idiota, m'he descuidat el mòbil a la taquilla...-tots vam riure. Ja era el quart cop en aquell trimestre.

-Ei! No us rigueu, ara no sé que fer...

-Doncs t'esperes fins demà.

-No! No vull esperar tant, imagineu-vos estar tota una tarda, una nit i el principi del matí sense mòbil.-no ens ho podíem ni imaginar...

-Nois, no hem de ser tan radicals amb el mòbil, hem de fer més cas a la família.-va dir l'Amaia. Tots ens vam riure excepte ella, que no entenia què rèiem.

-Voleu algo per a berenar?-va preguntar la Paula canviant de tema.

La Paula va portar el berenar per al Julen, era l'únic que havia demanat; deia que era per recuperar-se de lo del mòbil...

El Julen és molt despistat, però a la vegada molt graciós. Treu males notes en tot i s'alegra quan treu un quatre. El vaig conèixer a cinquè i ens vam fer molt amics.

Llavors, vaig veure que el Borja estava distret amb el mòbil, ja era el tercer cop que ens feia phoobing* aquella tarda. Què devia estar fent? Em vaig apropar i li vaig treure el mòbil de les mans. Estava xatejan pel WhatsApp amb una noia que es deia Ainhoa.

-Qui és aquesta?

-Una amiga.

-Si, sobretot una "amiga". Va, digues qui és.

-D'acord, però no els hi expliquis. Un dia, tornant cap a casa, vaig veure una noia que em va molar, així que vaig fer veure que se'm queia una cosa i vaig dir "OH! SE ME HA CAÍDO, LO SIENTO..." I allà va començar tot...-va dir-me sense que ningú ho pogués sentir.

-Li vas agradar?

-Home, em va dónar el número.

-OSTRES!!-vam sentir que deia el Julen.-Tenia el mòbil a l'altra butxaca...

*phoobing: quan estàs amb el mòvil, però hi ha gent al teu voltant. Bàsicament, quan ignores als altres per a estar amb el mòvil.