Des de la finestra...

Una abraçada val més que mil paraules.

-Bé, començem la classe.
L'entrenament, va transcorre amb total normalitat, fins que una noia va fallar en els seus moviments i va caure. No feia molt bona pinta. El doctor del pavelló la va examinar i va enunciar que s'havia trencat una cama. En acabar la classe vaig marxar la primera, no volia quedar-me fent-li la pilota al Raúl com moltes feien...
De sobte, quan ja casi veia a la Sheila de lluny, una mà em va agafar el braç per darrere. Uns ulls blaus i grisos miravem fixament els meus vermells. Era en Raúl. 
-Ei Eura, només volia donar-te les gràcies per lo del altre dia. Em vaig enterar que havies sigut tú la que havia ajudat a en Félix. 
-Ah, sí. Vaig fer el que tenia que fer.
-Que et passa ultimament? Que no tens gaire alegria al cos...
Vaig apartar la mirada dels seus ulls i la vaig dirigir al terra.
-No ho se...suposo que és cansament.
-Bo, d'acord. Doncs descansa que ja saps que dintre de dos dies tenim capionat, i no em pots fallar eh!
-Si si...
-Bé, doncs demà torna a haver-hi ensaig. Fins demà maca.- va dir amb un dels seus millors somriures.
-Adeu.- vaig dir amb un somriure trist.
I sense esperar-mo em va donar una abraçada. Em vaig quedar immobil. Al cap de cinc segons vaig reaccionar i vaig passar els meus braços per la seva esquena musculosa apretant-lo contra mi. En aquells moments era quant més esperançes em donava. Però després pensava...<<Va, no siguis tonta, això li deu fer a totes...>>. 
Es va separar de mi, em va somriure, es va girar i va marxar.
La Sheila havia observat tota l'esceneta desde el final del passadís. Quan vaig arribar a la seva altura ella em mirava amb un somriure murri.
-T'ho montes bé, eh xavala!
-Jajaja tonta que ets! Venga marxem que estic cansada i demà hi tinc que tornar.
-D'acord.
Vam abandonar l'estebliment i amb ell l'esperança que havia acomulat en aquella abraçada.