La gent em mirava, jo estava en mitg de la pista de patinatge amb els meus patins brillants i un dels vestits més bonics que m'havia posat mai.
No savia com havia pogut arribar fins aquí, ahir mateix estava sentada en un llit de l'hospital.
Va començar a sonar la música i jo juntament amb ella em vaig començar a moure tal i com ho havia fet als asaigos.
Com que havia practicat tantes vegades aquella maldita coreografia, no s'em feia massa difícil pensar a la vegada. Em preguntava que perquè m'havia caigut fa una semana, en quin tram, en quin moviment vaig fallar. En aquell moment em van començar a venir flaixos de la caiguda. Recordava la pista, totes les companyes ballant, i ensajant les parts que els hi costava més. I de sobte, el rostre d'en Raúl que em mirava des de lluny. Jo mirant-lo amb ell, ell apartant la mirada i un peu davant meu i dolor.
M'havien fet la traveta!
L'únic que recordava després del dolor era un munt de gent al meu voltant, una taca vermella al terra, jo corrent als braços d'en Raúl. Ah, sí! I una persona que s'em va apropar i em va dir: "T'ho mereixes, per puta. Torna a mirar a en Raúl i veuràs."
No recordava bé la cara d'aquesta persona però savia que estava en el públic i m'estava mirant en aquell moment.
La música va parar, jo vaig saludar i l'actuació es va acabar. Hi havia descans, després els premis i ja podria marxar a casa per estar tranquila i acabar de recuperar-me del cop.
A la primera persona que vaig veure va ser al meu entrenador a la persona més perfecta que havia vist mai. A en Raúl.
-Em de parlar... -em va dir mentre m'abraçava.
-Sí, jo també et tinc que comentar varies coses. -vaig dir.
YOU ARE READING
Des de la finestra...
Non-FictionAquesta història tracta sobre una noia anomenada Eura que té 15 anys i és de Barcelona, quan tenia tres anys el seu pare es va morir per un accident de cotxe i per conseqüència la seva mare va caure en una forta depressió, on prenia antidepressius i...
