Des de la finestra...

La vida et pot sorprendre en qualsevol moment.

Després de saludar al seu pare i assegurar-me que la Sheila estava bé, vaig marxar. De camí cap a casa vaig recordar tot el que havia passat aquell mateix dia. L'entreno, la persona de l'accident, l'abraçada, aquell home gran, les llàgrimes de la Sheila, cada una d'elles...

Sense dupte avui era un dia dur, un d'aquells dies que estas desitjant que arribi la nit, anar-te'n a dormir i sense donar-te'n compte que el sol s' amagi i torni a sortir, iniciant un nou dia amb noves possibilitats...

El dia després de camí al pavelló, va començar a sonar un mòbil. I justament va ser com una d'aquelles vegades que estàs tan inmersa en el teu món que ni el sents. Seguia sonant. El vaig deixar sonar. No tenía ganes de parlar. Com que insistia, el vaig agafar...mes que res perquè la gent que caminava pel carrer ja em començar a mirar d'una manera extranya.

-Tia tia tia tia...-va començar a dir histèrica la Sheila.

-Tranquilizat, que passa?-vaig dir sense ningunes ganes.

-Acabo de pillar al meu pare i a la teva mare, fent-se un petó.

-Sheila, madura d'un cop. Avui en dia tothom es fa un petó,  es com si jo t'el faig a tú, un petó d'amigues.-vaig dir amb aire tranquilitzador.

-A la boca...-va dir seca i amb aire vacil·lant.

-Al igual?

Em vaig quedar de pedra, no savia si fer com si no passes res i seguir tranquila, o posar-me histérica i feliç...no savia com reaccionar, l'únic que volia en aquell moment era explicacions de la meva mare...

-Si, es fort ho sé. Doncs llavors dono per fet que després et puc venir a buscar a entreno i anem les dues juntes a cotillejar vale?- i un riure maliciós va sonar de fons.

-Vale vale!- vaig dir ja una mica més animada.

-Adéu guapa!

-Adé...- i sense donar-me temps per contestar em va penjar.

Quan es posava així animava fins i tot a un peresós. Estava molt boja. Però això la feia especial. La qüestió era que ara ja estava més animada i amb ganes d'entrenar per després poder marxar corrents.