Des de la finestra...

El que necessites es desfogar-te.

Eura

No m'ho podia creure! L'amor de la meva vida m'havia donat una abraçada!!! Que fooort...

Vaig insistir en acompañar a la Sheila a casa seva, ja que no tenia res millor a fer...

Al arribar-hi ja vaig poder veure les seves llàgrimes corrent per les seves blanques galtes.

-Vine.-li vaig dir obrint els meus braços.

No em va donar una abraçada d'amigues, ni amb la seva alegria natural. Em va donar una abraçada amb tristesa, amb pena, impotencia...una abraçada d'aquelles que odies donar perque saps que consecutivament sortirà el dolor i el sufriment. L'únic que volia era que no patís. Era la meva millor amiga, aquella germana que mai havia tingut. Aquella única amiga de veritat que sempre havia estat al meu costat totes aquelles vegades en que jo estava malament. Totes aquelles vegades que m'havia defensat davant de gent inutil, que viu a base de veure la gent patir. Sí, hi ha gent així, sí. I per a totes aquelles vegades ara la tenia que ajudar jo.  I com la seva millor amiga que era, em sentia amb el deure de fer el que sigui, fer el possible per no veure-la així.

-Vinga va Sheila, que la vida no ha estat creada per viure-la plorart. No val la pena plorar. No solucionaras res. La teva mare ara deu estar al cel. Has de sonriure per ella. Per molt que et costi, has de pensat que a ella no li agradaria veure't així. T'ho asseguro. Has de ser forta, jo també ho vaig tenir que fer en el seu dia. En el dia que em van comunicar que el meu pare estava en el mateix lloc que ara deu estar la teva mare -jo parlava, la intentava animar, ella plorava i sanglotava-. 

A poc a poc es va anar calmant encara als meus braços, la gent ens mirava curiosos...estavem al mitg del carrer, era normal. El que necessitava era desaogar-se.

-Que t'ha passat preciosa? Us puc ajudar en alguna cosa? -vaig sentir que deia un señor gran que passava per allà.

-No, grà... -però la Sheila per sorpresa meva em va tallar i va contestar.

-No, no necessito ajuda, a més, tú faràs tornar a la meva mare, oi que no?

-A on a marxat? A lo millor la podem localizar trucant a la policia!

-Estar morta gilipolles. L'han assesinat, un cabró, un fill de la seva mare li ha clavat un gavinet vale? Content? Doncs ara ja pot tornar a la seva vida tranquilament. Perque vosté no hi pot fer res. Però realment, qui hi pot fer alguna cosa? NINGÚ! Peró així, haven-li dit aixó, ja pot estar més tranquil, així ja podrà dormir bé per les nits no? Així va el país de veritat! Quina societat! -va dir arrastrant les paraules.

-Una mica de respecte home! Quina mala educació -va respondre el home gran mentre s'allunyava i deia coses que ja no podiem sentir. Segurament es queixava de la societat d'avui en dia i totes aquestes coses que ara s'han posat de moda i tothom diu.

Crec que ja s' havia quedat a gust. Ja havia tret de dins tota la rabia que tenia guardada en aquell pobre senyor que no tenia culpa.