Omega

Vladimir

En Vladimir cada cop estava més empipat amb aquell parell d'inutils que tenia davant, el temps anava en contra seva.

- Tant dificil es! - parlava desde darrere el seu escriptori, la Violet i en Murtagh no deien res - que jo sapiga no esteu pas sords, i teniu llengua per parlar oi?

- Tenim a dos, dels cinc nois, identificats senyor i.....

- Digas una cosa nova i que jo no sapiga Violet - li etziba ell

- El noi, Alex, té contacte amb una bruixa que no coneixem senyor..... ella es qui li ensenya a fer servir els seus poders

- També esta la guardiana - diu Murtagh - ella constantment li ajuda - Vladimir s'aixeca de ka cadira i en un tres i no res es materialitza davant de la Violet amb una mà l'agafa pel coll i l'aixeca en l'aire i la mira directament als ulls, mentre que Murtagh esta al terra intentant respirar.

- Vull la capsa i als nois!, entesos?!.

- Si senyor Vladimir - diu la Violet en un intent de desfer-se de la mà d'en Vladimir.

- He hagut de fer unes quantes aparicions davant de l'Alex, i això em treu energia - deixar anar la Violet, i aquesta cau al terra fregant-se el coll i en Murtagh s'aixeca de terra - no torneu fins que tingeu el que jo vull, fare un cosa al vostra favor veniu amb mi.

En Vladimir agafa una jaqueta i se la posa i surt del seu estudi i baixa les escales, darrere ell van la Violet i en Murtagh, Violet no deixa de pensar en ho que li va fer Vladimir a en Gabe, el seu primer company quan van tornar i li van informar que Alex havia fugit i que Gabe no va ser contricant per la bruixa que protegia el noi va agafar a Gabe i amb una sola mirada el cos d'en Gabe va començar a agafar un color negre cremat per després convertir-se en cendres.

Caminaven pels llargs pasadissos d'aquella casa gloriosamenr gran a cada costat hi havien portes cadas cuna diferent de la següent i amb unes inscripcions estranyes. Finalment es van aturar en una porta al final de pasadis, aquesta era diferent tenia un cercles sobrepossats entre ells mateixos tant ella com en Murtagh sabien que el Sr. Vladimir feia servir aquesta porta per anar a qualsevol lloc. Ell va estirar la seva mà davant la porta i va dir unes paraules amb un fill veu que caps dels dos van porder sentir la porta es va obrir i va donar lloc a un pis d'allò més confortable i familiar, de la cuina va sortir una noia molt guapa amb una safata a les mans en ell moment en que va veure a aquells tres d'empeus davant d'ella la safata li va caure de les mans.

- Hola Scarlett...... millor dit Estefane, no li donas un petó al teu pare.

**********

- Que t'agradaria dinar Alex? - la casa de la Denisse era bastant gran i acollidora "els diners que guanya li donan per pagar aquesta casa tant gran?, sembla més una mansió que no pas una casa".

- La casa la vaig heredar - diu treient-me dels meus pensaments - no la pago jo.

- Pots deixar de furgar a la meva ment?

- Quan aprenguis a pensar només per tu jajaja - la Denisse es el tipus de dona que intimida amb la seva mirada. De les escales baixava una noia diria que d'uns 18 o 19 anys juntament amb ella baixava un nen molt guapo. El nen es va llançar directament cap a mi els seus ulls eren marró clar, en el moment en que el nen em toca els seus ulls canvien, ara eren de color verd i la seva cara tenia una expressió de por

- Patiment..... Tristesa...... el teu cami esta ple de obstacles...... algu a qui estimes molt..... - just abans de que acabes de parlar la noia que estava amb ell, l'agafa i l'aparta de mi tinc prou temps per veure com els seus ulls tornan a tenir aquell marro.

- Perdona'l nomes té cinc anys - diu ella.

- Des de quan un nen de cinc anys diu aquestes coses? - eren el meus pensaments anaven dirigits cap a la Denisse, ja que ella semblava no deixar de furgar dins la meva ment.

- No es un nen normal, igual que tu Alex.

- jo no faig aquestes coses. - la noia d'abans em mira directament als ulls i en quell moment no pudia respirar els meus pulmons volien aire. era la mateixa sensació que vaig tenit que quan vaig coneixer l'Estefane, però estic segur que allo era perque ami m'agrada.

- Julia!, suficient - crida la Denisse desde la porta de la cuina, inmediatament ella, Julia, treu la mirada de mi i torno a poder respirar - seiem a dinar i parlem que et sembla Alex.

- Per mi perfecte vull respostes.