Garbuix de Pensaments

Relat 11.- La Meva Realitat

La miro discretament, amagant-me darrere del meu estimat floc de cabells que tan nerviosa posa a la meva mare. No puc apartar la vista de sobre seu. No és simplement mirar el seu cos, les seves corbes. És mirar més enllà, molt més enllà. Desxifrar el misteri que amaga dintre seu, per què actua com actua, per què pensa com pensa, per què. Fixo la vista en el seu cabell ros, que cau com les fulles d'un desmai, esperant trobar algú prou curiós com per apartar-les i descobrir el tronc que les subjecta, descobrint tots els secrets amagats. De cop ella mou el cap en direcció meva i descobreix que l'estic mirant fixament. Li apareix angúnia a la cara, que camufla molt bé amb un somriure tendre. No m'enganya, jo sé que ella em veu com tots els altres. Però aquí radica el gran problema del meu petit univers, que jo sí que la veig com és realment. Desvio la mirada i tanco els ulls. La seva imatge encara perdurarà uns segons en la meva retina i intento retenir-ne tots els detalls, sense modificar-los per culpa del cor, i que es quedin guardats al cervell, fins que la torni a veure. Llavors el cor em farà un salt, content de veure-la, però trist d'adonar-me que no l'havia recordat com era en realitat. Perquè jo sé que, en comptes de recordar uns cabells rossos que li cauen sobre les espatlles, recordaré el desmai daurat de brillantor il·limitada. En comptes de recordar la seva cara tal com és, la milloraré fins a tal punt d'oblidar que no pot existir ningú com és ella en la meva inacabable imaginació. Perquè simplement jo l'he fet com és. A mi no m'agrada ella, m'agrada l'ideal d'ella que he fet en el meu cap i, per tant, no m'agradarà ningú més fins que l'ideal es converteixi en realitat. Aquesta és la meva realitat... la meva realitat.