I va ser llavors, quan els seus ulls van topar, que la veritat el va colpejar més fort que mai, com un cop de puny a la boca de l'estómac, deixant-lo a ell sense esma i a ella tan tranquil·la. No el va sorprendre gens ni mica... n'estava acostumat. Però no a això. Des de sempre que sabia que les persones no podien viure enganxades a unes altres... però quan ella ho va fer, una cosa molt més forta i perillosa el va sacsejar. Esperança. No era mirar-la a ella sense captar res més al seu voltant... no. És més senzill. Quan la mirava a ella tot desapareixia. No més colors, no més amics, no més aire, no més soroll, no més res... Només ella. Veure la bellesa on els altres només veien desig. Veure el desig on els altres ni tan sols miraven. El seu interior. Com s'amaga de la gent i com canvia de registre ràpidament per no ferir a ningú... o per ferir-los més encara, com una lleona de cabell negre que defensa el seu territori que només ella pot decidir marcar. I, una altra vegada, va ser llavors quan la veritat el va colpejar més fort que mai. Perquè ella era un gran diamant que només ell veia... com un diamant, preciosa però impossible d'aconseguir.
VOUS LISEZ
Garbuix de Pensaments
Roman d'amourSer incapaç d'expresar... Però amb una llibreta a la mà. Aquest sóc jo i aquest seré. Garbuix de Pensaments conté un recull de tots els relats que he fet, faig i faré, de manera que sou convidats a donar-hi un cop d'ull i a entrar dins el meu estran...
